1.5. ¿Qué relaciones se establecen entre el cuerpo y la sociedad? ¿Afectan estas relaciones a la concepción de la educación física? Ilustra tu contestación con ejemplos.
Les relacions entre el cos i la societat es donen, segons Freund i McGuire, en un doble sentit. Per una part tenim la “construcció social del cos” en què la societat i la cultura, en certa mesura, contribueixen a donar forma als cossos de les persones. Uns exemples podrien ser l’ablació del clítoris, els peus embenats de les dones xineses…
Però la influència social més poderosa no és la que s’exerceix de manera directa, sino indirectament mitjançant la “construcció de les idees sobre el cos”. No totes les societats comparteixen les mateixes visions sobre el cos. Per exemple, el que en una s’enten com a belleza en una altra es pot considerar com a lleig. Aquestes idees canvien amb la història. Per exemple, la idea que relaciona actualment la poca grassa corporal amb la bellesa, era distinta en una altra època en què la majoria de la població passava fam i la bellesa es caracteritzava en una dona fornida, fet que significava prosperitat i riquesa.
A més Shilling destaca quins són els principals efectes de la postmodernitat en la concepció sobre les idees del cos. Aquestes són:
• La secularització del món occidental: d’uns valors estables relacionats amb la religió em passat a una vida sense imperatius categòrics en què prima l’individualitat i un missatge indefinit de “ser feliç”. Per altra part, els mitjans de comunicació audiovisuals han situat simbòlicament aquest missatge de felicitat individual en els models de cos. El cos ha passat a ser una imatge de valor simbòlic constituint-se com l’element constitutiu més important de la identitat. El culte al cos es basa en una sèrie de dogmes i consensos socials sobre el funcionament i l’aparença que serveixen per homogeneitzar els valors referents al cos. També generen pràctiques molt ritualitzades i icons que representen la essència de la virtut corporal. Els models, esportistes, actors, en definitiva, les persones la imatge dels quals ens arriba com a símbol de felicitat i èxit, serveixen per a modelar els nous cossos ideals –i idolatrats-.
• La idealització del cos com a projecte: implica l’establiment d’un pla per a aconseguir una sèrie d’objectius personals més o menys autoimposats pel seu propietari, quasi sempre relacionats amb la salut o l’aparença. La idealització del cos com a projecte suposa, per una part, considerar el cos –la seua salut, la seua aparença- com una aspiració en sí mateixa i, per altra part, considerar que aquesta aspiració resulta abastable (tan) sols amb l’esforç personal, minusvalorant-se la influència de factors socials, econòmics i culturals. L’exemple més evident és la sobrevaloració social de l’autocuidado i la quantitat d’atenció personal que se li dóna a la construcció de cossos saludables.
• La incertesa sobre el concepte de cos: actualment han augmentat les possibilitats d’influir en el nostre cos el que suposa una incertesa de com fer-ho. En conseqüència apareixen diversos dilemes morals sobre qüestons com l’enginyeria genètica, la reproducció assistida, els transplantament o l’eutanàsia. A més, les idees construides sobre els models de cos relacionats amb la felicitat i l’èxit, ha assentat en el subconscient la idea d’un cos perfecte porta a una vida perfecta. Però el desig d’aconseguir aquesta imatge i vida ideal, unit a la pràctica impossibilitat d’aconseguir-ho, provoca un autoconcepte negatiu i crea un “mercat etern” al que es dirigeixen els més diversos i insospitats productes.
Les relacions entre el cos i la societat es donen, segons Freund i McGuire, en un doble sentit. Per una part tenim la “construcció social del cos” en què la societat i la cultura, en certa mesura, contribueixen a donar forma als cossos de les persones. Uns exemples podrien ser l’ablació del clítoris, els peus embenats de les dones xineses…
Però la influència social més poderosa no és la que s’exerceix de manera directa, sino indirectament mitjançant la “construcció de les idees sobre el cos”. No totes les societats comparteixen les mateixes visions sobre el cos. Per exemple, el que en una s’enten com a belleza en una altra es pot considerar com a lleig. Aquestes idees canvien amb la història. Per exemple, la idea que relaciona actualment la poca grassa corporal amb la bellesa, era distinta en una altra època en què la majoria de la població passava fam i la bellesa es caracteritzava en una dona fornida, fet que significava prosperitat i riquesa.
A més Shilling destaca quins són els principals efectes de la postmodernitat en la concepció sobre les idees del cos. Aquestes són:
• La secularització del món occidental: d’uns valors estables relacionats amb la religió em passat a una vida sense imperatius categòrics en què prima l’individualitat i un missatge indefinit de “ser feliç”. Per altra part, els mitjans de comunicació audiovisuals han situat simbòlicament aquest missatge de felicitat individual en els models de cos. El cos ha passat a ser una imatge de valor simbòlic constituint-se com l’element constitutiu més important de la identitat. El culte al cos es basa en una sèrie de dogmes i consensos socials sobre el funcionament i l’aparença que serveixen per homogeneitzar els valors referents al cos. També generen pràctiques molt ritualitzades i icons que representen la essència de la virtut corporal. Els models, esportistes, actors, en definitiva, les persones la imatge dels quals ens arriba com a símbol de felicitat i èxit, serveixen per a modelar els nous cossos ideals –i idolatrats-.
• La idealització del cos com a projecte: implica l’establiment d’un pla per a aconseguir una sèrie d’objectius personals més o menys autoimposats pel seu propietari, quasi sempre relacionats amb la salut o l’aparença. La idealització del cos com a projecte suposa, per una part, considerar el cos –la seua salut, la seua aparença- com una aspiració en sí mateixa i, per altra part, considerar que aquesta aspiració resulta abastable (tan) sols amb l’esforç personal, minusvalorant-se la influència de factors socials, econòmics i culturals. L’exemple més evident és la sobrevaloració social de l’autocuidado i la quantitat d’atenció personal que se li dóna a la construcció de cossos saludables.
• La incertesa sobre el concepte de cos: actualment han augmentat les possibilitats d’influir en el nostre cos el que suposa una incertesa de com fer-ho. En conseqüència apareixen diversos dilemes morals sobre qüestons com l’enginyeria genètica, la reproducció assistida, els transplantament o l’eutanàsia. A més, les idees construides sobre els models de cos relacionats amb la felicitat i l’èxit, ha assentat en el subconscient la idea d’un cos perfecte porta a una vida perfecta. Però el desig d’aconseguir aquesta imatge i vida ideal, unit a la pràctica impossibilitat d’aconseguir-ho, provoca un autoconcepte negatiu i crea un “mercat etern” al que es dirigeixen els més diversos i insospitats productes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada