CAP I MÀSTER D'EDUCACIÓ SECUNDÀRIA: ESBORRANY DE LES SOL·LICITUDS A LA GENERALITAT I AL MINISTERI

A continuació teniu l'esborrany de les sol·licituds que fem a la Generalitat i al Ministeri pel que respecta al CAP i al Màster d'Educació Secundària. El document recull totes les demandes que s'han estat plantejant en les diverses reunions que s'han dut a terme. En tenir noves sobre l'assumpte ja vos ho faré saber.

Repetisc: si algú té cap dubte al respecte, que es pose en contacte amb mi o deixe un comentari al bloc, i li'l intentaré resoldre.

El document:

Asunto: C.A.P. y Master de Educación Secundaria

EDUCACIÓN FÍSICA

INTRODUCCIÓN GENERAL

Las directrices establecidas en el Real Decreto 1393/2007, de 29 de Octubre, para la implantación de los nuevos Grados establece la desaparición del actual curso del CAP y la necesidad de haber superado el Master en Educación Secundaria para impartir docencia en bachillerato. Este hecho supone un cambio notable que entendemos debe realizarse de forma progresiva porque de lo contrario, sitúa a los actuales licenciados, o estudiantes que estén cursando la licenciatura en una posición desajustada en cuanto a perfiles de formación y/o especialización en el ámbito didáctico-pedagógico. El Master en Educación Secundaria se debe corresponder con el nivel de formación de los futuros Grados, mientras que el CAP está adaptado a los niveles de formación de las actuales licenciaturas.

Por otro lado, el plan de estudios de la actual licenciatura de Ciencias de la Actividad Física y del Deporte incorpora materias en las que se atiende a los fundamentos y los principios de la educación esenciales para impartir la docencia, tal y como se plantea en los objetivos del curso del CAP, tanto en lo que concierne a los aspectos pedagógicos, psicológicos y sociológicos de la educación y su desarrollo didáctico, como de lo que concierne a los contenidos de didáctica específica (educación física).

Partiendo de estas premisas iniciales, y teniendo en consideración que la implantación de los futuros Grados se realizará de forma progresiva, y que un grupo notable de estudiantes actuales deberá finalizar con el título de Licenciado/a, presentamos las siguientes propuestas:

PROPUESTAS PARA REMITIR A LA GENERALITAT VALENCIANA

1.- Solicitar el mantenimiento de los cursos del CAP durante, al menos, tres convocatorias más (2008; 2009; y 2010) de forma que las promociones que acaban en la licenciatura tengan la opción de cursarlo directamente. Téngase en cuenta que el plan de implantación previsto para el futuro Grado en Ciencias de la Actividad Física y del Deporte requiere que acaben en la licenciatura los/as estudiantes que en el presente curso 2008-09 se encuentren en los cursos de 3º, 4º y 5º curso.

2.- Solicitar el cambio del punto segundo de la resolución que regula los cursos del CAP (Resolución de 8 de Julio de 1998, DOCV de 27 de Julio) de forma que se permita la realización del CAP antes de la finalización de la carrera.
De cara a la implantación del Master en Educación Secundaria, los estudiantes de la Universidad de Valencia se encuentran en una posición discriminatoria respecto de estudiantes de otras comunidades autónomas, como las de Cataluña, o Castilla León, así como de estudiantes de universidades privadas de la Comunidad Valenciana, por cuanto estos organismos permiten la obtención del CAP antes de haber obtenido el título. En la línea del punto anterior, esta solicitud sería aplicable para los estudiantes de las tres promociones anteriormente aludidas.


3.- Para el caso específico de los estudiantes de 5º curso de la actual licenciatura, y para el caso de que la implantación del nuevo Master suponga la desaparición del CAP, se solicita que para los estudiantes que se encuentran en el 5º curso en el actual curso 2008-09, se realice una convocatoria extraordinaria del CAP, de carácter intensivo, que finalice antes del 1 de Octubre de 2009.

4.- Solicitar un mayor grado de convalidación del que actualmente se dispone para los estudiantes de la licenciatura en Ciencias de la Actividad Física y del Deporte a la hra de matricularse en el CAP.
El plan de estudios de la actual licenciatura de Ciencias de la Actividad Física y del Deporte incorpora materias en las que se atiende a los fundamentos y los principios de la educación esenciales para impartir la docencia, tanto en lo que concierne a los aspectos pedagógicos, psicológicos y sociológicos de la educación y su desarrollo didáctico, como de lo que concierne a los contenidos de didáctica específica (educación física). Así mismo, incorpora la materia del Practicum, de carácter obligatorio, y que uno de uss campos de realización es en la enseñanza, realizando prácticas en centros educativos concertados con la Facultad, a través del ADEIT.
Concretamente, las materias del plan de estudios que incorporan estos contenidos son las siguientes:

TRONCALES
-Aprendizaje Motor (4’5 cr)
-Bases perceptivo motrices (6 cr)
-Psicología de la Actividad Física y del Deporte (9 cr)
-Sistemática del Movimiento (9 cr)
-Expresión corporal (6 cr)
-Teoría y práctica del curriculum en la educación física y el deporte (9 cr)
-Diseño curricular de la educación física y del deporte (4’5 cr)
-Bases metodológicas de la investigación en Actividad Física y Deporte (6 cr)
-Materias de formación deportiva con alto componente pedagógico-didáctico:

• Baloncesto (9 cr)
• Balonmano (9 cr)
• Fútbol (9 cr)
• Natación (9 cr)
• Atletismo (9 cr)
• Judo (9 cr)
• Actividades en el Medio Natural (4’5 cr)

-PRACTICUM (12 cr)

OPTATIVAS
-Intervención psicoeducativa sobre actitudes y valores en la actividad física y deportiva.
-Proyectos y materiales curriculares en la educación física.
-Principios y modalidades de intervención en la actividad física y adaptada.
-Materias de formación deportiva con alto componente pedagógico-didáctico:

• Voleibol
• Hockey
• Rugby
• Maestrías en deportes Colectivos
  

Fútbol
Baloncesto
Balonmano

• Maestrías en deportes individuales

Atletismo
Natación
Judo
Gimnasia rítmica

• Rendimiento en deportes colectivos

Fútbol
Baloncesto

• Rendimiento en deportes individuales

Atletismo
Natación
Judo

ESTRUCTURA DEL PRACTICUM

La duración del Practicum está establecido en 250 horas de prácticas: 120 presenciales + 130 (tutorías, preparación de la actividad, elaboración de memoria), a realizar entre el 1 de Diciembre y el 31 de Mayo.

OBJETIVOS GENERALES DE LAS PRÁCTICAS

Los objetivos de las prácticas externas se ajustarán a los objetivos de la titulación.

• Comprender el sistema general de funcionamiento de las diferentes áreas funcionales y su importancia dentro de la empresa.
• Aprender de forma practica el funcionamiento de cada departamento y sus interrelaciones.
• Aprender habilidades y conocimientos de cada tarea esencial que se desarrolla en el seno de las empresas.
• Ser capaces de integrarse en los equipos de trabajo existentes.
• Contrastar las habilidades para el trabajo.

Programa.- Enseñanza de la Educación Física

• Observar los elementos que interviene y afectan en el proceso de enseñanza-aprendizaje.
• Actuar en la práctica del proceso de enseñanza-aprendizaje utilizando estrategias y recursos didácticos.
• Reflexionar sobre la propia experiencia y la de otros compañeros en la enseñanza de la Educación Física.
• Utilizar vías de comunicación en las que se discutan las situaciones encontradas en la práctica.
• Generar nuevas respuestas de acción para mejorar la practica propia.
• Elaborar materiales curriculares referidos al proceso de prácticas.
• Fomentar el trabajo en equipo a partir de un proyecto compartido.

PROPUESTAS PARA REMITIR AL MINISTERIO

1.- Solicitar el mantenimiento de los cursos del CAP durante, al menos, tres convocatorias más (2008; 2009; y 2010) de forma que las promociones que acaban en la licenciatura tengan la opción de cursarlo directamente. Téngase en cuenta que el plan de implantación previsto para el futuro Grado en Ciencias de la Actividad Física y del Deporte requiere que acaben en la licenciatura los/as estudiantes que en el presente curso 2008-09 se encuentren en los cursos de 3º, 4º y 5º curso. (ESTA PROPUESTA SE HACE TAMBIÉN A LA GENERALITAT EN EL PUNTO 1)

2.- Se solicita que a los licenciados en Ciencias de la Actividad Física y del Deporte se les exima de la realización del Master en Educación Secundaria, tal y como se reconoce para los maestros, pedagogos y psicopedagogos. Esta solicitud se base en el hecho de la formación recibida durante la carrera a través de materias del plan de estudios de contenido pedagógico, psicológico y sociológico de la educación y su desarrollo didáctico, así como de otras de contenidos de didáctica específica relacionados con la educación física.
La última frase de la transitoria 8ª de la LOE, da pie a la consideración de esta propuesta: “estarán exceptuados de la exigencia de este título (el Master en Educación Secundaria) los Maestros y los licenciados en Pedagogía y Psicopedagogía y quienes estén en posesión de licenciatura o titulación equivalente que incluya la formación pedagógica y didáctica”.
Se solicita una clarificación de este punto, por cuanto no hay desarrollo normativo posterior a la LOE en que se haya hecho. Por tanto, parece razonable que la solicitud de que la titulación de Ciencias de la Actividad Física y del Deporte eximiera de la realización del Master es posible, o en su defecto, sirviera para convalidar créditos del Master
(HABRÍA QUE HACER REFERENCIA AL LISTADO DE MATERIAS DEL PLAN DE ESTUDIOS PRESENTADO EN EL PUNTO 4 DE SOLICITUD A LA GENERALITAT PARA APOYAR ESTE PUNTO)

COMISSIÓ D'ESTUDIANTS

Avuí dimecres 10 de desembre havíem quedat reunir-nos amb el degà José (Pepe) Campos, però degut a una confusió, la reunió no s'ha dut a terme.

De totes formes tinc informació nova per oferir-vos:

Joan Cantarero s'ha posat en contacte al final del matí amb el degà via correu-e. El text contenia el document resum de la Reunió General del passat divendres amb els vicerectors -demà quan ens reunim amb el degà li'n demanaré una còpia per publicar-la aquí i que tothom puga estar informat al dia-.

Per altra banda, el degà m'ha fet saber que ha recopilat la informació sobre el CAP que ens permetrà valorar quin nivell de convalidacions -o d'exempció- és possible amb la nostra llicenciatura.

A més, s'han disposat dues dates per seguir treballant. El divendres pel matí han quedat el degà i Joan Cantarero per consultar els últims dubtes -esperem confirmar la presència de la Comissió- i el dilluns vinent per reunir-nos tots plegats i afinar la proposta definitiva que farem arribar a la Generalitat Valenciana i al Ministeri.

Moltes gràcies pel vostre interés!

REUNIÓ DE LA COMISSIÓ D'ESTUDIANTS: PROPOSTA D'ALTERNATIVES AL MÀSTER D'EDUCACIÓ SECUNDÀRIA

Dimarts 9 de decembre, la Comissió d'Estudiants es va reunir per concretar les alternatives al Màster d'Educació Secundària proposades en la reunió del passat divendres.

De moment, el degà José Campos i els quatre estudiants que formem la Comissió estem treballant en la redacció d'una carta on exposarem la situació de l'alumnat de la FCAFE que encara cursa estudis en el pla vigent i on proposem una sèrie d'alternatives i demandes -descrites sumàriament a l'anterior informe sobre la reunió [Premeu aquí]-.

Demà dimecres 10 de decembre la Comissió es tornarà a reunir amb el degà per acabar de confeccionar l'esmentada carta i trametre-la al vicerector de Postgraus.

Per altra banda, i a títol personal, vull proposar a tota aquella persona amb inquietud o interés pel tema, que expresse els seus dubtes i, dins de les meues possibilitats, intentaré donar la informació pertinent.

Quan més persones expressem el nostre interés, podrem donar millor resposta a les nostres necessitats i demandes.

Un salut per tots i totes!

REFLEXIONS QUE NECESSITEN D'UN MEDIADOR ETÍLIC

Falten vint minuts per a les 5 de la matinada. A la sang viatja l'alcohol de dues Heineken i una Voll-Damm. He obert el correu esperant un missatge que m'impulse a no dormir. Recorde una frase dels diaris de món germà sobre el seu viatge a l'antiga Iugoslàvia que diu més o menys així: des què no dorm, conec més món. Intente que el fet d'anar-me'n a dormir no siga la fi d'un dia, o d'una setmana... o d'una vida. No vull anar-me'n a dormir perquè estic avorrit o cansat. Vull anar-me'n a dormir després de dir: he fet alguna cosa de la que em sent satisfet i que em permetrà dormir de manera que cada segon de narcolèpsia siga mel. Espere escriure una cosa que, quan siga llegida per alguna persona, l'emocione, el subjugue, l'estremisca o l'atabale. Intente trobar la fórmula per què la gent es veja voluntàriament obligada a deixar un comentari. Heu llegit algun text que vos haguera agradat comentar? Comenteu-lo! M'agradaria treure-li alguna paraula a aquella personeta tímida que tothom porta adins i que s'arracona sota l'anonimat. No es que m'agrade tenir comentaris al bloc. No! És com un flirteig. Intentes captar l'atenció d'aquella xavala de la barra. Si eres una persona íntegra, t'aproximas a ella, però sense teatralitats ni màscares, com tu ets. Deixes enrere les pors. Les mateixes pors que deixes enrere, les carrega la xavala. És clar, per això no "posteja".

Sóc partidari d'anar tots els dies al bar amb els amics, prendre una cerveseta i comentar les mateixes coses que hi ha a aquest bloc. Segur que cap d'ells tindrà cap problema en exposar la seua opinió. I no em quedaré amb el dubte de saber què pensen els meus amics i col·legues.

Un proposta. Algú seria capaç de relacionar aquesta imatge amb Teoria i Pràctica del Currículum de l'Educació Física? Sapigueu que no hi ha un resposta correcta i que ni jo he intentat relacionar-ho. Així, espere que algú s'aventure, visite "Nunca jamás" i després ens il·lumine!


La foto ha sigut proporcionada per Ramón. I la idea de que la relacione amb Teoria i Pràctica del Currículum de l'Educació Física també és seua.

Gràcies Ramon. És un plaer (i una sorpresa) conèixer a una persona amb tantes inquietuts.

REUNIÓ INFORMATIVA: CAP I MÀSTER D'EDUCACIÓ SECUNDÀRIA

M'agradaria utilitzar aquesta entrada perquè qui no sàpiga de què va el tema, se'n faça una idea. Jo tampoc és que siga la persona que més controla l'assumpte, però faré l'esforç.

En primer lloc, què hem de saber? Doncs:

QUÈ ÉS EL PROCÉS DE BOLONYA?
Cap a l'any 1998, els ministres d'Educació de França, Alemanya, Itàlia i Regne Unit van signar en la Sorbona una Declaració instant al desenvolupament d'un Espai Europeu d'Educació Superior. El següent any -1999- la Declaració de Bolonya era subscrita per 30 estats europeus.

La Declaració de Bolonya assenta les bases per a la construcció d'un Espai Europeu d'Ensenyament Superior, organitzat conforme a certs principis (qualitat, mobilitat, diversitat, competivitat) i orientat cap a la construcció, entre altres, de dos objectius estratègics: l'increment de l'ocupació en la Unió Europea i la conversió del sistema Europeu de Formació Superior en un pol d'atracció per a estudiants i professors d'altres parts del món.

Són sis els objectius recollits en la Declaració de Bolonya:

• L'adopció d'un sistema fàcilment llegible i comparable de titulacions.
• L'adopció d'un sistema basat, fonamentalment, en dos cicles principals.
• L'establiment d'un sistema de crèdits -el sistema ECTS-.
• La promoció de la cooperació Europea per a assegurar un nivell de qualitat per al desenvolupament de criteris i metodologies comparables.
• La promoció d'una dimensió europea en l'ensenyament superior.
• La promoció de la mobilitat d'estudiants, professors i personal administratiu.
• La Declaració de Bolonya té caràcter polític: enuncia una sèrie d'objectius i uns instruments per aconseguir-los, però no fixa uns deures jurídicament exigibles. La Declaració estableix un termini -fins el 2010- per a la configuració de l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior, amb fases biennals de realització, cadascuna de les quals acaba amb la corresponent Conferència Ministerial que revisa el que s'aconsegueix, i a més estableix directrius per al futur.

Informació de l'Oficina de Convergència Europea de la UV.

El Procés de Bolonya comporta molts canvis en l'educació superior i que són motiu de gran controvèrsia política i ideològica. Les nombroses manifestacions exigint l'aturada del procés en són una bona mostra.

Però, a la reunió del passat divendres 5 no es discutia aquests conflictes. Tenia una visió molt més instrumental i no tan ideològica o política, i era plantejada des de la perspectiva de què el Procés de Bolonya ja no es pot aturar.

El nostre problema amb el CAP (Certificat d'Aptitud Pedagògica) i el Màster d'Educació Secundària sorgeix amb la substitució dels títols actuals (llicenciatures, diplomatures, enginyeries, etc.) pel nou sistema de graus.

El CAP, que té com a objectiu proporcionar una formació pedagògica i didàctica inicial per a la dedicació a la docència de l'ensenyament secundari, desapareixerà amb la implantació del nou sistema. Com a “títol substitutiu” del CAP, s'oferirà el Màster d'Educació Secundària.


Segons les directrius de la Declaració de Bolonya, el nou sistema ha d'estar establert el 2010, però el Minsiteri d'Educació s'ha proposat fermament implantar el nou sistema de postgraus -on s'inclou el Màster d'Educació Secundària- a partir de l'1 d'Octubre de 2009, pel que seria impossible la coexistència del CAP i del Màster d'Educació Secundària. O siga, ens trobem entre dues aigues.

I vos preguntareu, i què passa si a partir d'aquesta data desapareix el CAP? Doncs que nosaltres, i em referisc als cursos de 5é, 4t i 3r de Ciències de l'Activitat Física i l'Esport i a qualsevol altre universitari o universitaria amb un títol de llicenciat, diplomat, etc., haurem de cursar el Màster d'Educació Secundària per a ser professors d'Educació Física.

La pregunta següent és, per què m'ha de preocupar no haver de fer el CAP si puc fer el Màster d'Educació Secundària?

Econòmicament eixim perjudicats, ja que el CAP és molt més barat del que serà el Màster d'Educació Secundària. El CAP, de tenir una duració d'entre 10 i 30 crèdits (entre 100 i 300 hores) passará a durar 60 crèdits ECTS (entre 1.500 i 1.800 hores) del nou màster. Per exemple, la taxa del CAP per al curs 08/09 a la de la Universidad de Murcia és de 276'19 euros, mentre que qualsevol màster del nou sistema de graus pot costar entre 1.800 o 3.000 euros (si no recorde mal, com es va dir a la reunió). La diferència és significativa.

La durada del Màster serà més llarga que el CAP. Per exemple, el CAP d'Educació Física de la UV tindrà una durada de 20 hores lectives que s’impartiran en 10 sessions setmanals de 2 hores, amb el següent horari:
1.Dimecres, 12:00 a 14:00 h, del 12 de novembre fins el 10 de desembre.
2.Dimarts, 12:00 a 14:00 h, del 13 de gener fins el 10 de febrer.
En canvi, en el màster, el nombre de crèdits rondarà els 50 o 60 crèdits presencials segons el “Análisis de la formación de postgrado” en la web “Ciencias del Deporte en el Espacio Europeo”.

Per altra banda, el nou màster per a professors de Secundària exigiria una prova de domini d'una segona llengua -estrangera- que hauríem de fer, cosa que el CAP no considerava.

En aquest context, els futurs llicenciats en CCAFE ens hem hagut de moure per fer arribar les nostres inquietuts tant al Ministeri d'Educació, a la Conselleria i a la Universitat de València per tal de no eixir perjudicats en aquesta situació d'incertesa.

LA REUNIÓ
Els alumnes de 5é, que han sigut els que més s'han interessat, van convenir una reunió amb el degà José Campos Granell i els vicerectors de Convergència Europea i Qualitat, Antonio Ariño Villaroya, i de Postgraus, Ignacio José Nebot Gil, per discutir aquest tema del CAP i del Màster d'Educació Secundària.

Després d'una breu introducció del degà es va passar a discutir 5 demandes que havien sigut presentades anteriorment per part dels alumnes de 5é:

La primera demanda feia referència a la possibilitat de fer el CAP sense haver acabat la carrera?
En aquest cas, no està en mans de la UV fer viable aquesta possibilitat. Depèn d'una normativa de la Generalitat que diu que és requisit indispensable haver acabat la carrera o haver fet efectiu el dipòsit del títol per poder fer el CAP.
La UV es compromet ha posar-se en contacte amb la Generalitat per discutir aquesta possibilitat.

La segona, a la possibilitat d'acceptar un major grau de convalidacions -per exemple, del pràcticum-.
En aquest cas, ens topem amb la mateixa resolució de la Generalitat que a la primera demanda i que diu que la part pràctica -o siga, el pràcticum- no és convalidable, però sí la part teòrica.
La UV es compromet ha posar-se en contacte amb la Generalitat per discutir aquesta possibilitat.

La tercera, amb la imminent implantació del nou màster d'educació, es creara una convocatòria extraordinària i intensiva al setembre de 2009.
De nou ens topem amb la mateixa resolució (maleïda resolució) de la Generalitat.
La UV es compromet ha posar-se en contacte amb la Generalitat per discutir aquesta possibilitat. En el cas de què la Generalitat acceptara oferir una convocatòria extraordinària, la UV es compromet a fer-la efectiva.

Aleshores, en els tres primers punts a discutir, ens trobem amb què les nostres demandes es veuen frenades per les normatives de la Generalitat.

La quarta, permetre als alumnes que estan cursant títols actuals vigents un periode transitori per poder fer el CAP.
Els vicerectors veuen que es una demanda raonable però que topa amb les regulacions del Ministeri d'Educació. Ens diuen que el Rector ja ha fet saber verbalment al Ministeri sobre aquesta possibilitat i que ho farà pròximament per escrit.

La cinquena i última demanda, era la no exigència del màster d'educació per als llicenciats de CCAFE degut a què la nostra carrera ja conté una càrrega didàctico-pedagògica substancial.
A la Llei Orgànica d'Educació (LOE) hi ha un punt que pot permetre aquesta demanda. Més o menys aquest punt diu que qualsevol assignatura que continga una càrrega didàctico-pedagògica “important” podrà ser eximida del CAP. En aquesta situació només ens trobem tant els llicenciats en CCAFE com els “futurs professors de música” ja que complim amb aquest requisit.

Aleshores, en els dos últims punts a discutir, ens trobem amb què les nostres demandes es veuen frenades per les normatives del Ministeri d'Educació.

Per últim es va acordar fer una COMISSIÓ D'ESTUDIANTS composada per alumnes de 5é, 4t i 3r i pel nostre degà i assessorats pel vicerectorat de Postgrau i Convergència Europea per fer un escrit amb les nostres demandes i al·legacions.

Gonzalo, Jorge Lizandra i jo ens vam proposar per a la Comissió. Finalment, per compatibilitat d'horaris, assitirem Gonzalo i jo a la reunió de la Comissió el proper dimarts 9 amb l'objectiu de preparar l'escrit, que ha d'estar preparat per al dijous.

REFLEXIONS SOBRE LA REUNIÓ
Quina és la via que més ens interessa?

La més desitjada
Clarament, a nosaltres ens interessa que ens eximisquen de fer el CAP o màster d'educació.

Quina possibilitat tenim de què es faça realitat? No ho sabria dir amb exactitud, però crec que si a les lleis que ordenen avui dia l'educació no hi ha una resolució que tanque aquesta via, és prou probable.

Per tres raons: evitaria haver de recórrer a convocatòries extraordinàries o intensives, a canviar cap normativa reguladora i sobretot a ajornar la implantació dels postgraus. La qüestió seria fer un sistema que regulara aquest procés. És a dir, marcar els requisits que ha de complir una carrera perquè li atorguen la capacitació per ser professor sense cursar cap estudi “postllicenciatura”. En aquest cas, els qui hem estudiat o estudiem CCAFE en la UV estem en una posició privilegiada ja que la nostra carrera té una càrrega lectiva prou alta en matèria pedagògica i didàctica.

Quin problema trobem amb aquesta via? Que no beneficia a tothom. Els més beneficiats seríem els llicenciats en CCAFE i els professors de música. O siga, aconseguiríem menys pes social per pressionar el Ministeri d'Educació.

La més viable
Per això, la via a priori més factible, en la meua humil opinió és la de pressionar per l'ajornament de la implantació dels nous postgraus. Per què?

Per una senzilla raó que ja fa temps que es discuteix: hi ha moltes universitats arreu de l'Estat Espanyol que expresen que no els serà possible implantar en condicions el nou sistema de postgraus en la data prevista. Per exemple, a Catalunya, on més avançada està la implantació del Pla de Bolonya, es reivindica que tant les principals universitats catalanes com els delegats d'educació de cada una de les províncies de Catalunya consideren que no es donen les condicions necessàries per a què el màster puga funcionar amb normalitat.

Per tant, diverses universitats unides amb el mateix fi poden pressionar amb més força al Ministeri.

Un altre problema amb el que ens trobaríem és saber quan temps duraria l'ajornament. Si fóra un any, els alumnes de 4t i 3r no ens veuríem beneficiats i ens veuríem obligats a fer el Màster d'Educació Secundària. Veges tu quina solució!

Respecte aquest punt, els vicerectors ens donaven la seua paraula de què ells pressionarien per ajornar la implantació dels nous postgraus, però al·legaven que ells sí que estaven preparats per al nou màster però que la Conselleria no tenia temps efectiu per proporcionar els centres educatius suficients per a les pràctiques. Això no em tranquil·litza, perquè:

Aleshores, les universitats estan o no preparades?

Sí la UV i la Conselleria estigueren a punt, portarien a terme en la data prevista els nous màsters?

O seguirien defenent la posició dels seus alumnes respecte al CAP i el màster d'educació?

No crec que seguiren defenent la nostra posició, perquè ells en cap moment s'han expressat en contra de la implantació dels nous màsters. Per tant, quan estiguen preparats, l'aplicaran. I nosaltres a pastar fang. He d'aclarar que nosaltres no discutim si s'ha de portar a terme la implantació del nou màster d'educació, sinó que és injust que nosaltres el fem.

Si fallen les dues vies anteriors: el mal menor
El mal menor seria aconseguir la convocatòria intensiva del pròxim setembre. Però als de 4t i 3r no ens valdria, perquè necessitaríem haver acabat la carrera. Per tant, també necessitaríem canviar la normativa que no ens permet fer el CAP sense haver acabat la carrera. O siga, que la cosa estaria cruda.

En la pitjor de les situacions: el mal menor
Si finalment no podem evitar fer el màster d'educació, el mal menor seria aconseguir el màxim de convalidacions.


Aquí teniu informació sobre els postgraus: Anàlisi de la formació de postgrau

REUNIÓ SOBRE EL CAP I MÀSTER D'EDUCACIÓ SECUNDÀRIA

El proper divendres 5 de desembre se celebrarà a les 13:00h una reunió a la Sala de Graus. Assistirà el Degà i el seu equip directiu -el vicerector de Postgrau i el de Convergència Europea- per explicar com ens pot afectar als alumnes de 3r, 4t i 5é la nova situació del CAP i dels Màsters d'Educació Secundària degut al procés de Convergència Europea.

Açò afecta a tothom, pel que seria convenient que assistírem un grup important d'alumnes de cada grup. Jo hi aniré; qui vulga venir, pot quedar amb mi.

ENTRADA HONORÍFICA

Vull felicitar al primer seguidor del meu blog: gràcies Flaco!!!

LA CÀRREGA DE L'ESCEPTICISME

Aquest és un extracte d'un article de Carl Sagan ("La carga del escepticismo").

Recorde que des de petit que em sonava molt el seu nom, sobretot per la sèrie televisiva "Cosmos: Un viaje personal". Sabia que parlava de planetes, d'OVNIs i coses per l'estil. Però no va ser fins que vaig descobrir un llibre seu ("Los dragones del edén", premi Pulitzer), que curiosament no parla d'astres i d'estels sinó de la intel·ligència principalment humana i la seua evolució, que no el vaig començar a conéixer veritablement.

Després, a pesar de les meues limitacions en matèria científica, he intentat seguir una miqueta el seu treball. Afortunadament, va ser un tipus que feia llegible la ciència per a tothom.

Aleshores, rellegint un article seu sobre l'escepticisme com a impulsador de la ciència, he vist que diu moltes coses interessants per tenir en compte des del currículum.

La carga del escepticismo

Carl Sagan
1987

¿Qué es el escepticismo? No es nada esotérico. Nos lo encontramos a diario. Cuando compramos un coche usado, si tenemos el mínimo de sensatez, emplearemos algunas habilidades escépticas residuales (las que nos haya dejado nuestra educación). Podrías decir: “Este tipo es de apariencia honesta. Aceptaré lo que me ofrezca.” O podrías decir: “Bueno, he oído que de vez en cuando hay pequeños engaños relacionados con la venta de coches usados, quizá involuntarios por parte del vendedor”, y luego hacer algo. Le das unas pataditas a los neumáticos, abres las puertas, miras debajo del capó. (Podrías valorar cómo anda el coche aunque no supieses lo que se supone que tendría que haber debajo del capó, o podrías traerte a un amigo aficionado a la mecánica.) Sabes que se requiere algo de escepticismo, y comprendes por qué. Es desagradable que tengas que estar en desacuerdo con el vendedor de coches usados, o que tengas que hacerle algunas preguntas a las que es reacio a contestar. Hay al menos un pequeño grado de confrontación personal relacionado con la compra de un coche usado y nadie afirma que sea especialmente agradable. Pero existe un buen motivo para ello, porque si no empleas un mínimo de escepticismo, si posees una credulidad absolutamente destrabada, probablemente tendrás que pagar un precio tarde o temprano. Entonces desearías haber hecho una pequeña inversión de escepticismo con anterioridad.

Ahora bien, esto no es algo en lo que tengas que emplear cuatro años de carrera para comprenderlo. Todo el mundo lo comprende. El problema es que los coches usados son una cosa, y los anuncios de televisión y los discursos de presidentes y líderes políticos son otra. Somos escépticos en algunas cosas, pero, desafortunadamente, no en otras.

Por ejemplo, hay un tipo de anuncio de aspirina que revela que el producto de la competencia sólo tiene una cierta cantidad del ingrediente analgésico que los médicos recomiendan (no te dicen cuál es el misterioso ingrediente), mientras que su producto tiene una cantidad dramáticamente superior (de 1,2 a 2 veces más por cada pastilla). Por tanto deberías comprar su producto. Pero ¿por qué no simplemente tomar dos pastillas de la competencia? Nadie te ha dicho que preguntes. No apliques escepticismo en este asunto. No pienses. Compra.

Las afirmaciones de los anuncios comerciales constituyen pequeños engaños. Nos hacen gastar algo más de dinero, o nos inducen a comprar un producto algo inferior. No es tan terrible. Pero considera esto: Tengo aquí el programa de este año de la Expo Whole Life de San Francisco. Veinte mil personas asistieron a la del año pasado. He aquí algunas de las presentaciones: “Tratamientos Alternativos para Enfermos de sida: reconstruirá las defensas naturales y prevendrá la crisis del sistema inmunitario-aprende sobre los últimos avances que los medios han ignorado por completo.” Me parece que esa presentación podría causar graves daños. “Cómo las Proteínas Sanguíneas Atrapadas Producen Dolor y Sufrimiento.” “Cristales: ¿Son Talismanes o Piedras?” (Yo tengo mi propia opinión) Dice: “Al igual que un cristal enfoca ondas de sonido y luz para la radio y la televisión” las radios de galena tienen bastante tiempo– “también podría amplificar las vibraciones espirituales del hombre desintonizado”. Apuesto a que muy pocos de vosotros estáis desintonizados. O esta otra: “El Retorno de la Diosa, Ritual de Presentación.” Otra: “Sincronicidad, la Experiencia de Reconocimiento.” Esa la da el “Hermano Charles”. O, en la siguiente página: “Tú, Saint-Germain, y Cómo Curarse Mediante la Llama Violeta.” Sigue y sigue, con montones de anuncios acerca de las oportunidades (que van desde lo dudoso a lo espurio) disponibles en la Expo Whole Life.

Si tuvieras que bajar a la Tierra en cualquier momento del dominio humano, te encontrarías con un conjunto de sistemas de creencia populares, más o menos similares. Cambian, a veces rápidamente, a veces en una escala de varios años: pero, a veces, sistemas de creencia de este tipo duran muchos miles de años. Al menos unos cuantos están siempre presentes. Creo que es razonable preguntarse por qué. Somos Homo Sapiens. Ésa es nuestra característica diferenciadora, eso de sapiens. Se supone que somos listos. Entonces ¿por qué nos rodea siempre todo ese tema? Bueno, por una parte, muchos de esos sistemas de creencia tratan necesidades humanas reales que no se presentan en nuestra sociedad. Existen necesidades médicas insatisfechas, necesidades espirituales, y necesidades de comunicación con el resto de la comunidad humana. Puede que haya más de esos defectos en nuestra sociedad que en muchas otras de la historia de la humanidad. Por tanto, es razonable para la gente probar y hurgar en varios sistemas de creencia, para ver si ayudan en algo.[...]

El científico francés Henri Poincarè hizo una observación sobre por qué la credulidad está tan extendida: “También sabemos lo cruel que es la verdad a menudo, y nos preguntamos si el engaño no es más consolador.”[...] Pero no creo que ésa sea la única razón por la que la credulidad está extendida.

El escepticismo desafía a instituciones establecidas. Si enseñamos a todo el mundo, digamos a los estudiantes de instituto, el hábito de ser escépticos, quizá no limiten su escepticismo a los anuncios de aspirinas [...]. Puede que empiecen a hacerse inoportunas preguntas sobre las instituciones económicas, o sociales, o políticas o religiosas. ¿Luego dónde estaremos?

El escepticismo es peligroso. Ésa es precisamente su función, en mi opinión. Es menester del escepticismo el ser peligroso. Y es por eso que hay una gran renuncia a enseñarlo en las escuelas. Es por eso que no encontramos un dominio general del escepticismo en los medios. Por otra parte, ¿cómo evitaremos un peligroso futuro si no poseemos las herramientas intelectuales elementales para hacer preguntas agudas a aquellos que están nominalmente al cargo, especialmente en una democracia?

Me parece que lo que se necesita es un equilibrio exquisito entre dos necesidades conflictivas: el mayor escrutinio escéptico de todas las hipótesis que se nos presentan, y al mismo tiempo una actitud muy abierta a las nuevas ideas. Obviamente, estas dos maneras de pensar están en cierta tensión. Pero si sólo puedes ejercitar una de ellas, sea cual sea, tienes un grave problema.

Si sólo eres escéptico, entonces no te llegan nuevas ideas. Nunca aprendes nada nuevo. Te conviertes en un viejo cascarrabias convencido de que la estupidez gobierna el mundo. (Existen, por supuesto, muchos datos que te apoyan.) Pero de vez en cuando, quizá uno entre cien casos, una nueva idea resulta estar en lo cierto, ser válida y maravillosa. Si tienes demasiado arraigado el hábito de ser escéptico en todo, vas a pasarla por alto o tomarla a mal, y en ningún caso estarás en la vía del entendimiento y del progreso.

Por otra parte, si eres receptivo hasta el punto de la mera credulidad y no tienes una pizca de sentido del escepticismo, entonces no puedes distinguir las ideas útiles de las inútiles. Si todas las ideas tienen igual validez, estás perdido, porque entonces, me parece, ninguna idea tiene validez alguna.

Algunas ideas son mejores que otras. El mecanismo para distinguirlas es una herramienta esencial para tratar con el mundo y especialmente para tratar con el futuro.[...]


Per veure l'article complet, premeu aquí: La carga del escepticismo, Carl Sagan

CURRÍCULUM CENTRALITZAT: PENSAMENT ÚNIC vs IDEES PRÒPIES

Ara mateix semble Momo lluitant contra "els homes de gris" del Banc de Temps (Michael Ende, 1973) i no puc extreure-li tot el suc a la vida... per tant, m'he de conformar en què el treball crític i reflexiu el facen altres. En forma de vinyetes, per exemple.

Sé que per als meus fidels lectors, una vinyeta, per bona que siga (i aquesta ho és), és poca cosa. Però gaudiu-la. Jo, cada vegada que la rellegisc em ric, per a continuació aterrar-me. És com gaudir d'una pel·lícula de Tarantino: mai ho havies passat tan bé mentre veies morir gent. Més val això que res. Jo m'apunte a la idiosincràcia cubana.

L'ESCOLA: UNA INSTITUCIÓ DESCORPOREITZADA?

MAL D'ESCOLA

LA RACIONALITAT TÈCNICA EN VINYETES

CONCURS DE HAIKUS

El professor de Currículum, entre d'altres moltes coses més, ha proposat un concurs de haikus relacionats amb l'educació física. Ací en van alguns dels que he composat especialment per al concurs. (Això sí que és divertit!)

ON ÉS L'ESCOLA?

Pot ploure o plaure
l'educació física
dels cims a caure

Buscant l'escola
en el seu soterrani
un professoret

Si en l'educació
l'escola és memòria
no m'en recorde

CONCEPCIONS DEL COS

Si el cos perfecte
es automasturbació
millor fem l'amor

No hi ha cos ni ment
jugar com juguen els nens
nosaltres juguem

He sentit al peu
el mateix que al teu cor
un xut d'emocions

APRENENT

Estan escalant
el refugi d'ignorants
pilotes i caps rodants

El Diable diu:
"no repetiu, repenseu,
contradiu a Déu"

Si et mous saps que aprens
ho veus, ho escoltes, ho sents,
però, què ho entens?

La poesia és una manera d'escollir romànticament l'autodestrucció espiritual (i corporal) com a forma de fer que la vida valga la pena.

Em podria passar hores escrivint haikus, però crec que m'he de dedicar a coses més productives des del punt de vista tècnic de la societat...

PER QUÈ NO M'AGRADA ANAR A L'ESCOLA?

O la divergència entre les institucions educatives i la meua naturalesa animal.

Vos heu preguntat alguna vegada si vos agradava anar a l'escola? Jo sí; i supose que vosaltres tantes vegades com jo. Quan m'he preguntat si m'agradava anar a l'escola, sempre he sabut la negativa de la resposta, encara que lluitava a dins meu perquè no fóra així. Hi ha un pensament hegemònic sobre les virtuts de l'escola. I a mi m'afecta. Per a mi són "presuposicions". Les preguntes pertinents i que mai m'havia plantejat seriosament són:

-Per què no m'agrada anar a l'escola?
-i per què m'ha d'agradar anar a l'escola? (o què té l'escola per què m'haja d'agradar?)

Partisc d'una concepció negativa de l'escola perquè aquest pensament és producte dels meus sentiments, i el reconec, irremeiablement, com a veritable: no m'agrada anar a l'escola. Mentre, no sé trobar a dins de mi un sentiment personal sobre com d'agradable és anar a l'escola. I contestant la segona pregunta, la resposta sempre ha sigut: l'escola és bona, per tenir un futur millor, per no ser un "cranque", etc, i tantes coses per l'estil que em produeixen erupcions i vòmits mentalment fastigosos. Quina relació poden tenir aquestes respostes incoherents, que no et permeten conjugar l'obligació amb la diversió?

Aleshores, per què no m'agrada anar a l'escola? Si fóra un sociòleg probablement construiria una bateria de possibles variables i passaria una enquesta. L'opció més votada seria la resposta correcta?

Jo crec que podem construir moltes respostes a aquesta pregunta des de l'àmbit científic. Però aquestes no són les respostes que jo busque. Jo busque la meua resposta. La resposta que només podria sorgir del cor d'una persona, dels seus sentiments, de les seues percepcions i emocions, que només podria sorgir si aquesta persona parlara amb algú que l'escoltara de veritat -un bon amic, per exemple-. Per contestar-la, abans hauré de fer cas d'una sèrie d'antecedents.

-Què és l'escola?
-És necessari educar?
-Per què eduquem?

L'escola és una més de les invencions de la nostra ment. Com la poesia. Educar és un verb que té sentit al llarg de tota l'evolució de la humanitat i del món animal. Per contra, el terme escola és una invenció fruit de l'èsser humà. Aquestes invencions que ens separen del món animal són les que ens creen tots els conflictes.

La mort l'hem convertit en assassinat. La necessitat de menjar en gula. La necessitat de perpetuació de l'espècie humana en luxúria i amor. L'instint de supervivència que era la nostra espenta per aprendre, l'hem convertit en l'escola.

Hem desnaturalitzat, des d'un punt de vista biològic, la nostra motivació per la vida. Ja no aprenem perquè hem de sobreviure. Ja no sobrevivim. Vivim. Ja no aprenem.

Els nostres avantpassats cavernícoles sabrien respondre perfectament per a què els servia aprendre. Nosaltres, contemporanis, trobem dificultats per establir la importància d'aprendre. Aquesta necessitat s'ha deslligat dels seus propòsits naturals o animals.

Ara ho veureu més clar. Un nen no sap perquè ha d'anar a l'escola. Però tampoc sap perquè ha d'anar a l'institut un adolescent. I tampoc sap un pre-adult perquè ha d'anar a la universitat. Home! És clar! Per llaurar-nos un futur millor!

A pesar d'aquesta contestació, que és una resposta que intuïm però que no sentim com la necessitat de pixar, no acabem de trobar una connexió instintiva, natural, animal, que ens motive a aprendre, a passar per aquestes institucions i menjar-nos el món el dia de demà. Trobes que és un camí marcat d'avantmà, molt llarg, molt llarg, i què no saps molt bé on et du. El més probable és que en el fons sàpigues que no t'agrada, que preferiries aprendre les coses d'una altra manera.

T'agradaria trobar el món verge, com el van trobar els primers homínids pensants, i anar descobrint a poc a poc les meravelles del nostre món. Navegar lliurement pels mars, recòrrer els continents, travessar els rius, les serralades i els deserts.

En el mundo que imagino se cazarán alces en los bosques húmedos de los cañones que rodearán las ruinas del "Rockefeller Center". Se llevarán ropas de cuero que durarán toda la vida. Se trepará por lianas tan gruesas como mi muñeca que envolverán la torre "Sears". Y cuando se mire hacia abajo, se verán pequeñas figuras humanas machacando maíz y secando tiras de carne de venado en el asfalto de alguna gigantesca autopista abandonada.

Fight Club, Chuck Palahniuk.

Qui vol que el tanquen a un aula de seixanta metres quadrats, que el facen obrir un llibre i "xin pam pum"? Sempre he vist antinatural l'escola. Mata la vivacitat del nen, la llibertat amb la que naix. Un nen no pot estar cinc hores al dia assegut, cinc dies a la setmana, més o menys per a la resta de la seua vida acadèmica.



Ens hem d'alçar del seient i caminar. S'ha de trencar aquesta concepció de l'aula, de l'escola. Hem de canviar l'escola. Amb l'escola, li hem tret tota la gràcia a l'aprenentatge.

Possiblement aquest és el preu que té que tothom tinga dret a l'educació. Quina manera més fàcil d'aconseguir-ho que escolaritzant a tots els nens i nenes? Tots al corral!

Possiblement, l'Educació Física és l'única assignatura que se salva o que ho té més fàcil per salvar-se d'aquesta escola.

En definitiva, l'escola és una virtud per a la nostra civilització contemporània, però no per a la naturalesa humana. No m'agrada anar a l'escola, pero em veig obligat a suplir el meu instint de supervivència pels coneixements "útils" que em puga aportar aquesta institució "educativa". Tot i això:

Venid amigos,
no es tarde para buscar un mundo nuevo
pues sueño con navegar más allá del crepúsculo
y aunque ya no tengamos la fuerza que antaño movió cielos y tierra
somos lo que somos
un mismo temple de corazones heroicos
debilitados por el tiempo pero voluntariosos
para luchar, buscar y encontrar
y no rendirse.

El club de los poetas muertos

SOCIETAT DE CONSUM

L'altre dia, veient el vídeo de l'entrevista de Pennac em va venir al cap un llibre molt interessant del que es va fer una pel·lícula tant o més interessant. Sí, és Fight club.

Aquí penge unes quantes reflexions que es fan a la pel·lícula sobre la societat de consum. La societat de la qual hem de protegir els nens i nenes a través de l'escola, segons Pennac.

Tyler Durden, més que protegir la gent, la prepara per destruir aquesta societat; però bé, això és una altra història jeje.


El que poseeixes t'acabarà poseint


Allibera'm!


Què som?



Sou la merda cantant i dançant!

ENTREVISTA A PENNAC

El professor de Teoria i Pràctica del Currículum de l'Educació Física ens ha passat el link d'una "interessant entrevista a Pennac" i ens alerta perquè parem atenció a la seua concepció de les funcions de l'escola en l'actualitat.

Entrevista a Pennac

La funció de l'escola és protegir el nen de la societat de consum.

Estic completament d'acord en què és una funció que ha desenvolupar l'escola. La societat de consum comporta uns determinats perills per a la nostra integritat i identitat personal. Però, per tot açò, jo crec que la funció de l'escola ha d'anar més enllà de la mera "protecció". L'objectiu de l'escola ha de ser més utòpic, més valent. Ha de superar la simple protecció: la funció de l'escola ha de ser la de proporcionar als nens les ferramentes per véncer aquesta societat de consum.

Si suposem que aquesta funció ha de ser la de l'educació, entendrem alguna reflexió més que expressa encertadament Pennac a l'entrevista. "Jo el què em pregunte realment és si els nostres estats volen formar adults intel·ligents". Jo crec que la simple formulació d'aquesta pregunta ja dóna la resposta. La simple idea de forma persones intel·ligents és aterradora, va contra el sistema. Els nens, ja clients, hauran de seguir nodrint la societat de consum. Els mateixos que no estan interessats en lluitar contra la societat de consum no van a ser els qui la minem des d'on es pot fer amb més força: l'escola. No conec cap agricultor que crie talps en llibertat.

Tal volta, no és que els polítics estiguen al cent per cent d'acord amb aquesta societat del consum. Però, què poden fer? Tal volta, aquesta vegada, el sistema sí que està institucionalitzat. Tal volta el món s'ha convertit en un sistema que ens ha privat de poder. Tal volta els polítics no són els qui "prenen les veritables desicions".

Sinó, pensem en el problema que existeix respecte als llibres de text. Algú coneix la història del llibre de text? La seua rellevància econòmica, el volum de negoci que mou, la seua naturalesa tècnica (materials a prova de professors), el seu ús com a producte de consum, el seu ús com a ferramenta creadora d'un currículum concret, etc?

Quin paper tenen els polítics? Mantenir, conservar i ajudar a l'equilibri del sistema. No crec que cap polític estiga en desacord amb el que diu Pennac. Però, qui canviarà aquesta situació? Hem de començar per nosaltres mateixos. Ens hem de formar per ser persones intel·ligents. I una vegada ens canviem nosaltres, potser el món ens acompanye en el canvi.

PRE-REFLEXIONS: Pesimisme

-(Jo1) El que és preocupant és...
-(Jo2) ...
-(Jo1) No sé com dir-ho.
-(Jo2) ....
-(Jo1) Ho faré amb un símil: pensem en un tema d'actualitat que provoca controvèrsia. Per exemple, el tema de la violència contra la dona, que tant està de moda i que un centenar d'experts internacionals (periodistes, psicòlegs, polítics i juristes) han debatut a València fa pocs dies. I pensem de la mateixa manera que ho feia Fernando Savater en l'article d'opinió de "La educación irremediable". Quina pérdua de temps! Recollons! Si el problema de la violència contra la dona estiguera solucionat...
-(Jo2) ...
-(Jo1) No? Qui poguera palplantar-se enmig d'un debat tan important, donar la solució (o solucions si parlem d'una realitat polièdrica) i dir: anem per feina de veritat.
-(Jo2) ...
-(Jo1) Sí, a classe passa el mateix.
-(Jo2) ...
-(Jo1) És increïble que no sapiguem treballar de la manera que ens demana el professor. Vaig estar pensant en un eslògan sobre la fam a l'Àfrica que il·lustrava una forma de pensar d'una lògica aplastant. La frase deia quelcom així: dónam diners i menjaré un dia, ensenyam a pescar i menjaré tota la vida. I pensar, salvant les distàncies amb l'eslògan, que tantes vegades al llarg de la nostra ens han donat metafòricament diners en comptes de donar-nos eines per treballar! Ara hem de reconduir-nos. Aprendre a pensar, però a pensar d'una manera abstracta. Aprendre a adaptar-nos, a descobrir el coneixement que nosaltres mateixos alberguem, a relacionar-nos sense inhibicions, a escriure, a llegir, etc.
-(Jo2) ...
-(Jo1) Només volia dir, que tant de bo no haguera fet falta tanta incertesa entre la gent per posar-la en funcionament. Tant de bo el primer dia haguérem anat per feina. Tant de bo no haguérem perdut tant de temps...
-(Jo2) al llarg de la vida? Esperem que siga veritat que s'aprén dels errors.

PRE-REFLEXIONS: Optimisme

El començament de l'assignatura es presenta interessant.

Una dinàmica de classe i una metodologia poc habitual en la nostra aula comporta una incertesa no habitual. El que és el mateix, la presència del canvi comporta una resistència. Qui no sap això! Serà un procés lent portar a terme aquest canvi: gestionar-lo. El professor ha de véncer aquest envà, aquesta tàpia de l'alumne a través de la motivació. Ens ha de fer veure el valor de canviar, de desempallegar-nos d'aquestos cossos-màquina.

De moment, la gent sura desorientada. No són pescadors als qui han preparat per a un possible naufragi, sinó turistes que pugen a un creuer i que de sobte es veuen aferrats a una fusta. El professor no ens vol rescatar a tots i alhora; això és impossible. Està convençut que el canvi haurà d'esperar un poc...

La pena de formular un canvi és que s'ha d'emmotllar al ritme de la majoria. Per això queden reductes de persones, que disposaven de jaqueta salvavides, que han d'esperar a que tothom estiga sa i estalvi (possiblement els espies?). Però aquest procés de canvi continuarà inexpugnable, i la majoria de la gentada acabarà per adherir-se. Una petita part es deixarà emportar. Els menys s'ofegaran. És una visió optimista. I és que, com diu Fernando Savater, “l'ensenyament presuposa l'optimisme tal com la natació exigeix un medi líquid per exercitar-se”.

Una altra pena: que el canvi només pertoca a una assignatura, i a una assignatura amb data de caducitat. El canvi s'haurà d'institucionalitzar (com diu Red a Cadena perpetua) per què es mantinga en el temps. Si això ha de passar, el temps ho dirà. La resposta està en el vent. Sóm optimistes.

L'EDUCACIÓ FÍSICA I JO

Les espurnes que van encendre el meu camí cap a l'Educació Física (d'ara en davant EF) són llunyanes i múltiples; i a més no estic del tot segur de la importància de cadascuna, encara que jo les recorde i crec que són com les recorde.

Una d'aquestes espurnes ha sigut sempre l'entorn físic pel que m'he vist envoltat. Des de sempre he viscut a un poble, sempre a una casa (planta baixa) i en carrers poc transitats.

La primera casa es trobava als afores del poble, enfront d'una antiga fàbrica de tèxtil. El barri estava format per cases construides per als aleshores treballadors de la manufactura, amb carrers amples, rectes i perpendiculars. A més, un carrer més enllà de ma casa començava, amb un barranquet, la serra. Aquest barranquet i els carrers del barri van ser els meus primers escenaris de jocs. La tranquilitat d'aquests entorns ens permitia als amics, a mon germa i a mi jugar i practicar esport.

A més, cada cap de setmana amb la família anàvem a una caseta en la serra i allí continuàvem els nostres jocs.

La major part dels jocs d'aquella època eren motrius. Camejar la serra, fer bots entre les pedres dels barrancs, jugar a la pilota, donar-li voltes a la fàbrica amb bici o monopatí, etc. També jugàvem amb els legos, o els playmobil, o a jocs de taula. Però, els meus predilectes eren els de cremar adrenalina.

Més tard ens vam mudar a una casa (també planta baixa) en un atzucac que moria al peu d'un altre barranc. Açò ens permetia seguir amb els nostres jocs i aventures: jugar al tennis, al frontó contra la paret de casa, explorar el barranc amb el nostre gos, etc.

Una altra espurna va ser l'actitud dels meus pares, que m'animaven a fer esport i exercici, conscients dels seus beneficis. Arribada certa edat, els meus pares em van proposar de practicar a un club algun esport, el que jo vulguera; i jo vaig estar encantat.

Aquesta va ser una altra espurna. Almenys al principi, practicar algun esport en un club es va convertir en un dels meus millor passatemps. Al llarg de la meua vida he practicat, bàsicament, atletisme, natació, tennis, bàsquet i judo. A part de molts altres esport d'una manera més lliure com els esports en la naturalesa. En general, els meus entrenadors em van ajudar a tenir una visió positiva i agradable de l'esport que em perseguiria fins i tot en els mals moments de les lessions i les desmotivacions.

Per altra banda, l'escola va ser un escenari amb aspectes positius i aspectes negatius. Als esbarjós seguíem, tots els amics, preferints els jocs motrius a qualsevols altres. El problema estriva en què les classes d'EF eren habitualment massa semblants als esbarjós, però amb professor al davant. No recorde que em marcaren massa. Això sí, passar-ho bé, sempre; però a quin preu? L'únic parèntesi positiu va ser de l'etapa preescolar, on feiem un classe denominada Psicomotricitat, que era una passada, on apreníem amb i a través del moviment.

Els dos últims anys de primària i la secundària van ser una altra cosa. Vam passar a l'institut i vam tenir nous professors. Un dels aspectes que més em va marcar de l'etapa a l'institut va ser el professor d'EF. Amb ell, vaig aprendre que l'EF havia de ser una assignatura al nivell de les restants. I no perquè ell es palplantara el primer dia i diguera en to seriós: “l'EF és una assignatura tan important com les altres”. Ens va exigir treball i feina a l'alçada de les matemàtiques, ens va fer suar literalment i figuradament, i ens va obligar a assaborir per primera vegada un aprovat en EF. Però no solament això, vam assentar les bases de moltes de les coses que avui a la nostra carrera aprenem. Vam aprendre sobre esports individuals, amb oponent, colectius; esports en el medi natural, danses, expressió corporal i aeròbic; aspectes bàsics sobre el cos humà i l'exercici físic; sobre aspectes relacionats amb l'ètica esportiva; etc.

Aleshores no m'adonava de la importància d'aquest professor, però ara sóc més capaç de veure-ho. Tampoc és que ell fóra perfecte. Ara més que mai, tinc capacitat crítica i puc veure errors o aspectes que jo faria d'una altra manera o milloraria; però jo em quede amb la forma en què ens va motivar i en el respecte que tenia per la matèria del seu treball.

Acabada la secundària, no savia quin camí prendre. M'interessava l'EF i el periodisme. Fins i tot vaig fer les proves físiques a Xest, pero vaig acabar decidint-me pel periodisme. Dos anys més tard, deixava els estudis de periodisme més convençut que mai de fer la carrera d'EF: volia dedicar-me a una cosa, ja no que m'agradara, sino que m'apassionara.

Aquí començaria veritablement la meua relació amb l'EF. Quan comences una carrera, siga quina siga, comences sec i poc a poc vas recuperant la vista. Jo encara estic recuperant la vista, encara veig borrós. Pero algunes coses he aprés que m'han dut a tenir una espècia de visió general del què podem fer l'EF i jo per la gent.

Hem d'aportar-li a l'individu, des de la nostra branca del coneixement, les ferramentes per formar una persona integral, que tinga uns coneixements bàsics tan de matemàtiques, història, llengua, física, etc, com de EF. Perquè si les matemàtiques estan a tot arreu -des de fer comptes de les despesses fins als logaritmes que regeixen el creixement de les plantes-, l'EF és un pilar que pot aporta a la nostra societat salut, benestar, diversió i educació.

En una societat en què l'exercici físic no forma part de les necessitats de supervivència dels individus, l'EF esdevé més important, perquè té capacitat per resoldre aquesta manca d'activitat física que impossibilita el degut benestar de l'individu. I nosaltres, o siga, jo, en seré en part responsable el dia de demà.

A més, m'agradaria que com a doncent, despertar com a mínim l'interés dels meus alumnes pel món de l'EF, suministrant-los petites dosis de tot el que he aprés. M'agradaria fer classes variades, explotant tot el ventall de possibilitats de l'EF; m'agradaria fer classes participatives, on tothom puga aprendre d'acord amb les seues possibilitats i puga desenvolupar tot el seu potencial; i, en definitiva, que tothom aprenga i s'ho passe bé alhora.

L'EDUCACIÓ IRREMEIABLE

Article d'opinió de Fernando Savater a propòsit del llibre de Pennac, "Mal de escuela"

A pesar de què el professor comenta que és la segona part de l'article la més important, jo he fet una reflexió sobre uns aspectes de la primera. De totes maneres, nos vos preocupeu, en començar a llegir el llibre de Pennac ja faré un comentari de la segona part. Aquí va:

L'EDUCACIÓ IRREMEIABLE

Respecte de la privatització de l'educació:

Els reaccionaris de dretes, dit d'aquesta manera, semblen un grup reduït -reaccionaris deuen ser pocs, no?-. Però no és així. Si en són dos que són provocadors conscients de la privatització de l'escola pública i de les causes que comporta, hi ha tota una filera d'ovelletes-talp més llarga que la d'un concert dels Rolling que per “afinitat política” es deixen caure a aquest precipici de privatitzacions. I jo em pregunte, tota aquesta renglera d'ovelletes-talp podrà pagar el dia de demà les escoles privades? Quan no les puga pagar, es conformarà en portar els seus fills a la maldestra escola pública? I més enllà, s'adonaran del seu error? I encara més, seran capaços de mobilitzar-se i demanar com a dret ciutadà i constitucional una educació per a tothom, sobretot, en règim d'igualtat de qualitat educativa? O es conformaran en què qui ensenye els seus fills siguen els pitjors?

Aquests reaccionaris sempre han vist com a “imposicions de la democràcia” el fet de deixar, segons els seus criteris que el ciutadà “s'equivoque”. Per tant, utilitzen totes les ferramentes al seu abast per salvar els ciutadans d'ells mateixos -oh! Gràcies!-. El joc democràtic és una penitència, un mal, o més indicat per a ells, una creu que pesa i de la que, si els micròfons estan engegats, no poden dir el que pensen. Igualet que la jerarquia catòlica, de la que sempre han anat agafadets de la mà -o alguna cosa més, segur...-. Són la part de la humanitat que conceben el món com una piràmide, la cúspide de la qual ells ocupen i que nosaltres, amb la nostra ignorància i el seu lideratge, mantenim en peu.

I tot açò anterior, es pot traslladar a l'educació. És aterrador veure la seua concepció de l'educació, com una planta d'embotellament on s'encarreguen d'omplir amb sorra i palla les botelles buides dels ignorants, i en assegurar-se la seua perpetuació i supervivència, la dels reaccionaris bondadosos de la dreta.

És més, la vam cagar en el moment en què en el nucli d'un sistema capitalista, en una economia liberal, no volíem deixar l'educació en mans de la providència del mercat. Vam crear una illa plena de recursos i matèries primeres voltada de voltors amb vestit i corbata. I jo entenc que la intervenció de l'estat, l'empresa pública, etc., és un retard, una barrera, una incongruència i un altre etc. Però només de la mateixa manera que la llibertat d'expressió o de premsa ho és a una dictadura. Qüestió de context, és a dir, qüestió d'estar d'acord o no del context.

"De la llengua nacional procedeix tot. Cap a ella tot convergeix. Mare de les altres disciplines, és el saber dels sabers. Un nen que no troba la clau d'accés a la nostra llengua és un nen ferit, mutilat, humiliat, exclòs". Amb aquesta cita del súper diputat socialista Jack Lang, que va ser ministre de Cultura i ministre d'Educació, m'està dient en Fernando Savater que és necessari que el català siga una llengua nacional? M'està dient que tots els nens i nenes valencianes estan ferits, mutilats, humiliats i exclosos? Parlem d'açò:

Jo solc escriure en valència; es nota o què? I quan veig que en Fernando Savater diu que la "preocupació de les autoritats educatives del nostre país, en aquest cas nacionalistes, és assegurar l'immersió lingüística dels alumnes i garantir que no estudien en castellà ni per casualitat per què no es distreguin i aprenguen bé la llengua que compta, que és sempre “l'altra”", només se m'acut un càstig major per al senyor Savater que que haguera nascut valencià o català, o basc, que la seua família parlara en català o basc, que els seus amics parlaren en català o basc, que al seu col·legi haguera rebut les classes en català o basc, que haguera trobat un amor que parlara en català o basc, que el seu gatet parlara en català -o siga, que diguera “meeeuu” en compte de “miiiaauu”- o basc i un altre etc molt llarg. Aleshores comprendria les dimensions del seu insult. I les comprendria més, si la seua llengua es trobara en una situació de diglòssia en què la llengua reservada a la plebe o la púrria -aquesta paraula sona millor, més subjugadora- fóra la seua, o siga, i em vull repetir, el català o el basc. Ara vol fer-me pensar que el castellà es troba en una situació de perill per culpa d'alguna de les comunitats històriques.

M'agradaria saber de quina manera no es garanteix que es parle el castellà. Hauria de veure el senyor Savater la sort que tinc jo com a valencià, que sóc afortunat de tenir garantida la vida en la meua llengua -i li recorde que és el català- a un nivell que ratlla la perfecció, tant en l'educació, en l'àmbit laboral, en les administracions, en els mitjans de comunicació, en la cultura i un etc molt llarg. La veritat és que els esforços nacionalistes ¿no espanyolistes? de fer desaparèixer la llengua que realment compta, o siga el castellà, no són comparables als que ha rebut al llarg de la història el poble del que em sent part, i que moltes vegades es confonen amb simples esforços de fer reviure una llengua en l'ostracisme -aïllament al que se sotmet al català, sobretot al País Valencià-. Un cas curiós són les proves de la Junta Qualificadora de Coneixements en Valencià, que no són més que una mostra de la feblesa del català. Per assegurar-se un mínim de prosperitat, s'obliga -encara que açò és molt relatiu- a un nombre important de gent a justificar uns mínims coneixements del català per millorar, entre altres coses, les seues oportunitats laborals.

Fins i tot avui dia passa -això dels esforços per fer desaparèixer una llengua-, i d'una manera més fina i encoberta, emparada per aquesta democràcia. La pena és que encara li hem de donar les gràcies a la carta magna perquè la seua estaticitat proporciona als reaccionaris de dretes una mampara contra les idees noves. Així, mentre estiga escrit a La Constitució Espanyola que al País Valencià o “Comunidad Valenciana” la llengua espanyola i el valencià són cooficials, podrem mantenir l'esperança d'un respecte mínim. El fet és que si volem millorar aquesta situació hauríem de retocar-la, però...

No estic parlant de política. Estic parlant de persones. M'agradaria que la gent tinguera en compte que una llengua no només és una ferramenta de comunicació, sinó que està lligada a una cultura, a una història i, sobretot, i açò li agradarà al professor de Teoria i Pràctica del Currículum de l'Educació Física, a les persones. Hem de recordar l'expressió “llengua materna”. La llengua que un nen o nena mama des què naix és com una mare i la sent d'una manera especial. I més si se la menten! Fins i tot, he arribat a saber a través de diversos estudis, que la llengua materna, la llengua habitual de comunicació juga un paper fonamental en les estructures mentals. La teua llengua, d'una manera o altra, determina una manera de pensar, o dit d'una altra manera, cada llengua possibilita d'una forma concreta els seus parlants, segons els seus matisos, a assolir un nivell de pensament, tal volta no superior, però sí diferent. Mataríeu aquesta diversitat de pensaments?

Si continuem amb la línia d'en Fernando Savater de parlar bé dels nostres veïns francesos, diré que és possible que sí, que els francesos siguen capaços de plantejar-se els problemes de l'educació des d'una perspectiva "superior". He de dir que en el cas de la llengua, tothom sap com van actuar els francesos -no tots els francesos, sinó els que eren francesos de parla francesa i amb poder- i com actuen: centralització. Ells sí que van saber aplanar el camí: no es van deixar reductes de població amb identitat pròpia al territori que ara és tot seu -i els que queden, no tenen, l'han perduda o la mantenen en l'àmbit privat-. Quan tothom és igual, és més fàcil ser democràtic i proclamar llibertat, igualtat i fraternitat. "Vive le France!". A Espanya, segons em fa pensar el senyor Savater, les coses no es van fer bé, i el fet és que aquesta situació s'ha convertit en un mal endèmic que ens encega i no ens permet veure ni ocupar-nos dels problemes més importants i urgents -o com diu el senyor Savater: "qüestions més sofisticades o senzillament menys sectàries"- de l'educació espanyola. I que conste que jo m'he abaixat una miqueta la bena dels ulls, fins on he pogut, i puc veure i entendre els problemes dels que parla en Fernando Savater.

"Allò important és saber qui va a ensenyar i què es va a ensenyar. Però mentre a Europa es debat sobre la relació entre llibertat i desigualtat, a Espanya es discuteix sobre l'educació en valors i la immersió lingüística". Tant de bo es poguera deixar de discutir sobre l'educació en valors i de la immersió lingüística. I tant de bo es poguera deixar també de discutir de la relació entre llibertat i desigualtat. Tant de bo.

De l'educació en valors, què es pot dir? Només diré una cosa: que a Espanya no van rodar caps de monarques ni de càrrecs eclesiàstics com a la Revolució Francesa, sinó...

PS: De totes maneres, no dic res de nou. Ja sabem de quin peu coixeja en Fernando Savater...