ENTREVISTA A PENNAC

El professor de Teoria i Pràctica del Currículum de l'Educació Física ens ha passat el link d'una "interessant entrevista a Pennac" i ens alerta perquè parem atenció a la seua concepció de les funcions de l'escola en l'actualitat.

Entrevista a Pennac

La funció de l'escola és protegir el nen de la societat de consum.

Estic completament d'acord en què és una funció que ha desenvolupar l'escola. La societat de consum comporta uns determinats perills per a la nostra integritat i identitat personal. Però, per tot açò, jo crec que la funció de l'escola ha d'anar més enllà de la mera "protecció". L'objectiu de l'escola ha de ser més utòpic, més valent. Ha de superar la simple protecció: la funció de l'escola ha de ser la de proporcionar als nens les ferramentes per véncer aquesta societat de consum.

Si suposem que aquesta funció ha de ser la de l'educació, entendrem alguna reflexió més que expressa encertadament Pennac a l'entrevista. "Jo el què em pregunte realment és si els nostres estats volen formar adults intel·ligents". Jo crec que la simple formulació d'aquesta pregunta ja dóna la resposta. La simple idea de forma persones intel·ligents és aterradora, va contra el sistema. Els nens, ja clients, hauran de seguir nodrint la societat de consum. Els mateixos que no estan interessats en lluitar contra la societat de consum no van a ser els qui la minem des d'on es pot fer amb més força: l'escola. No conec cap agricultor que crie talps en llibertat.

Tal volta, no és que els polítics estiguen al cent per cent d'acord amb aquesta societat del consum. Però, què poden fer? Tal volta, aquesta vegada, el sistema sí que està institucionalitzat. Tal volta el món s'ha convertit en un sistema que ens ha privat de poder. Tal volta els polítics no són els qui "prenen les veritables desicions".

Sinó, pensem en el problema que existeix respecte als llibres de text. Algú coneix la història del llibre de text? La seua rellevància econòmica, el volum de negoci que mou, la seua naturalesa tècnica (materials a prova de professors), el seu ús com a producte de consum, el seu ús com a ferramenta creadora d'un currículum concret, etc?

Quin paper tenen els polítics? Mantenir, conservar i ajudar a l'equilibri del sistema. No crec que cap polític estiga en desacord amb el que diu Pennac. Però, qui canviarà aquesta situació? Hem de començar per nosaltres mateixos. Ens hem de formar per ser persones intel·ligents. I una vegada ens canviem nosaltres, potser el món ens acompanye en el canvi.

PRE-REFLEXIONS: Pesimisme

-(Jo1) El que és preocupant és...
-(Jo2) ...
-(Jo1) No sé com dir-ho.
-(Jo2) ....
-(Jo1) Ho faré amb un símil: pensem en un tema d'actualitat que provoca controvèrsia. Per exemple, el tema de la violència contra la dona, que tant està de moda i que un centenar d'experts internacionals (periodistes, psicòlegs, polítics i juristes) han debatut a València fa pocs dies. I pensem de la mateixa manera que ho feia Fernando Savater en l'article d'opinió de "La educación irremediable". Quina pérdua de temps! Recollons! Si el problema de la violència contra la dona estiguera solucionat...
-(Jo2) ...
-(Jo1) No? Qui poguera palplantar-se enmig d'un debat tan important, donar la solució (o solucions si parlem d'una realitat polièdrica) i dir: anem per feina de veritat.
-(Jo2) ...
-(Jo1) Sí, a classe passa el mateix.
-(Jo2) ...
-(Jo1) És increïble que no sapiguem treballar de la manera que ens demana el professor. Vaig estar pensant en un eslògan sobre la fam a l'Àfrica que il·lustrava una forma de pensar d'una lògica aplastant. La frase deia quelcom així: dónam diners i menjaré un dia, ensenyam a pescar i menjaré tota la vida. I pensar, salvant les distàncies amb l'eslògan, que tantes vegades al llarg de la nostra ens han donat metafòricament diners en comptes de donar-nos eines per treballar! Ara hem de reconduir-nos. Aprendre a pensar, però a pensar d'una manera abstracta. Aprendre a adaptar-nos, a descobrir el coneixement que nosaltres mateixos alberguem, a relacionar-nos sense inhibicions, a escriure, a llegir, etc.
-(Jo2) ...
-(Jo1) Només volia dir, que tant de bo no haguera fet falta tanta incertesa entre la gent per posar-la en funcionament. Tant de bo el primer dia haguérem anat per feina. Tant de bo no haguérem perdut tant de temps...
-(Jo2) al llarg de la vida? Esperem que siga veritat que s'aprén dels errors.

PRE-REFLEXIONS: Optimisme

El començament de l'assignatura es presenta interessant.

Una dinàmica de classe i una metodologia poc habitual en la nostra aula comporta una incertesa no habitual. El que és el mateix, la presència del canvi comporta una resistència. Qui no sap això! Serà un procés lent portar a terme aquest canvi: gestionar-lo. El professor ha de véncer aquest envà, aquesta tàpia de l'alumne a través de la motivació. Ens ha de fer veure el valor de canviar, de desempallegar-nos d'aquestos cossos-màquina.

De moment, la gent sura desorientada. No són pescadors als qui han preparat per a un possible naufragi, sinó turistes que pugen a un creuer i que de sobte es veuen aferrats a una fusta. El professor no ens vol rescatar a tots i alhora; això és impossible. Està convençut que el canvi haurà d'esperar un poc...

La pena de formular un canvi és que s'ha d'emmotllar al ritme de la majoria. Per això queden reductes de persones, que disposaven de jaqueta salvavides, que han d'esperar a que tothom estiga sa i estalvi (possiblement els espies?). Però aquest procés de canvi continuarà inexpugnable, i la majoria de la gentada acabarà per adherir-se. Una petita part es deixarà emportar. Els menys s'ofegaran. És una visió optimista. I és que, com diu Fernando Savater, “l'ensenyament presuposa l'optimisme tal com la natació exigeix un medi líquid per exercitar-se”.

Una altra pena: que el canvi només pertoca a una assignatura, i a una assignatura amb data de caducitat. El canvi s'haurà d'institucionalitzar (com diu Red a Cadena perpetua) per què es mantinga en el temps. Si això ha de passar, el temps ho dirà. La resposta està en el vent. Sóm optimistes.

L'EDUCACIÓ FÍSICA I JO

Les espurnes que van encendre el meu camí cap a l'Educació Física (d'ara en davant EF) són llunyanes i múltiples; i a més no estic del tot segur de la importància de cadascuna, encara que jo les recorde i crec que són com les recorde.

Una d'aquestes espurnes ha sigut sempre l'entorn físic pel que m'he vist envoltat. Des de sempre he viscut a un poble, sempre a una casa (planta baixa) i en carrers poc transitats.

La primera casa es trobava als afores del poble, enfront d'una antiga fàbrica de tèxtil. El barri estava format per cases construides per als aleshores treballadors de la manufactura, amb carrers amples, rectes i perpendiculars. A més, un carrer més enllà de ma casa començava, amb un barranquet, la serra. Aquest barranquet i els carrers del barri van ser els meus primers escenaris de jocs. La tranquilitat d'aquests entorns ens permitia als amics, a mon germa i a mi jugar i practicar esport.

A més, cada cap de setmana amb la família anàvem a una caseta en la serra i allí continuàvem els nostres jocs.

La major part dels jocs d'aquella època eren motrius. Camejar la serra, fer bots entre les pedres dels barrancs, jugar a la pilota, donar-li voltes a la fàbrica amb bici o monopatí, etc. També jugàvem amb els legos, o els playmobil, o a jocs de taula. Però, els meus predilectes eren els de cremar adrenalina.

Més tard ens vam mudar a una casa (també planta baixa) en un atzucac que moria al peu d'un altre barranc. Açò ens permetia seguir amb els nostres jocs i aventures: jugar al tennis, al frontó contra la paret de casa, explorar el barranc amb el nostre gos, etc.

Una altra espurna va ser l'actitud dels meus pares, que m'animaven a fer esport i exercici, conscients dels seus beneficis. Arribada certa edat, els meus pares em van proposar de practicar a un club algun esport, el que jo vulguera; i jo vaig estar encantat.

Aquesta va ser una altra espurna. Almenys al principi, practicar algun esport en un club es va convertir en un dels meus millor passatemps. Al llarg de la meua vida he practicat, bàsicament, atletisme, natació, tennis, bàsquet i judo. A part de molts altres esport d'una manera més lliure com els esports en la naturalesa. En general, els meus entrenadors em van ajudar a tenir una visió positiva i agradable de l'esport que em perseguiria fins i tot en els mals moments de les lessions i les desmotivacions.

Per altra banda, l'escola va ser un escenari amb aspectes positius i aspectes negatius. Als esbarjós seguíem, tots els amics, preferints els jocs motrius a qualsevols altres. El problema estriva en què les classes d'EF eren habitualment massa semblants als esbarjós, però amb professor al davant. No recorde que em marcaren massa. Això sí, passar-ho bé, sempre; però a quin preu? L'únic parèntesi positiu va ser de l'etapa preescolar, on feiem un classe denominada Psicomotricitat, que era una passada, on apreníem amb i a través del moviment.

Els dos últims anys de primària i la secundària van ser una altra cosa. Vam passar a l'institut i vam tenir nous professors. Un dels aspectes que més em va marcar de l'etapa a l'institut va ser el professor d'EF. Amb ell, vaig aprendre que l'EF havia de ser una assignatura al nivell de les restants. I no perquè ell es palplantara el primer dia i diguera en to seriós: “l'EF és una assignatura tan important com les altres”. Ens va exigir treball i feina a l'alçada de les matemàtiques, ens va fer suar literalment i figuradament, i ens va obligar a assaborir per primera vegada un aprovat en EF. Però no solament això, vam assentar les bases de moltes de les coses que avui a la nostra carrera aprenem. Vam aprendre sobre esports individuals, amb oponent, colectius; esports en el medi natural, danses, expressió corporal i aeròbic; aspectes bàsics sobre el cos humà i l'exercici físic; sobre aspectes relacionats amb l'ètica esportiva; etc.

Aleshores no m'adonava de la importància d'aquest professor, però ara sóc més capaç de veure-ho. Tampoc és que ell fóra perfecte. Ara més que mai, tinc capacitat crítica i puc veure errors o aspectes que jo faria d'una altra manera o milloraria; però jo em quede amb la forma en què ens va motivar i en el respecte que tenia per la matèria del seu treball.

Acabada la secundària, no savia quin camí prendre. M'interessava l'EF i el periodisme. Fins i tot vaig fer les proves físiques a Xest, pero vaig acabar decidint-me pel periodisme. Dos anys més tard, deixava els estudis de periodisme més convençut que mai de fer la carrera d'EF: volia dedicar-me a una cosa, ja no que m'agradara, sino que m'apassionara.

Aquí començaria veritablement la meua relació amb l'EF. Quan comences una carrera, siga quina siga, comences sec i poc a poc vas recuperant la vista. Jo encara estic recuperant la vista, encara veig borrós. Pero algunes coses he aprés que m'han dut a tenir una espècia de visió general del què podem fer l'EF i jo per la gent.

Hem d'aportar-li a l'individu, des de la nostra branca del coneixement, les ferramentes per formar una persona integral, que tinga uns coneixements bàsics tan de matemàtiques, història, llengua, física, etc, com de EF. Perquè si les matemàtiques estan a tot arreu -des de fer comptes de les despesses fins als logaritmes que regeixen el creixement de les plantes-, l'EF és un pilar que pot aporta a la nostra societat salut, benestar, diversió i educació.

En una societat en què l'exercici físic no forma part de les necessitats de supervivència dels individus, l'EF esdevé més important, perquè té capacitat per resoldre aquesta manca d'activitat física que impossibilita el degut benestar de l'individu. I nosaltres, o siga, jo, en seré en part responsable el dia de demà.

A més, m'agradaria que com a doncent, despertar com a mínim l'interés dels meus alumnes pel món de l'EF, suministrant-los petites dosis de tot el que he aprés. M'agradaria fer classes variades, explotant tot el ventall de possibilitats de l'EF; m'agradaria fer classes participatives, on tothom puga aprendre d'acord amb les seues possibilitats i puga desenvolupar tot el seu potencial; i, en definitiva, que tothom aprenga i s'ho passe bé alhora.

L'EDUCACIÓ IRREMEIABLE

Article d'opinió de Fernando Savater a propòsit del llibre de Pennac, "Mal de escuela"

A pesar de què el professor comenta que és la segona part de l'article la més important, jo he fet una reflexió sobre uns aspectes de la primera. De totes maneres, nos vos preocupeu, en començar a llegir el llibre de Pennac ja faré un comentari de la segona part. Aquí va:

L'EDUCACIÓ IRREMEIABLE

Respecte de la privatització de l'educació:

Els reaccionaris de dretes, dit d'aquesta manera, semblen un grup reduït -reaccionaris deuen ser pocs, no?-. Però no és així. Si en són dos que són provocadors conscients de la privatització de l'escola pública i de les causes que comporta, hi ha tota una filera d'ovelletes-talp més llarga que la d'un concert dels Rolling que per “afinitat política” es deixen caure a aquest precipici de privatitzacions. I jo em pregunte, tota aquesta renglera d'ovelletes-talp podrà pagar el dia de demà les escoles privades? Quan no les puga pagar, es conformarà en portar els seus fills a la maldestra escola pública? I més enllà, s'adonaran del seu error? I encara més, seran capaços de mobilitzar-se i demanar com a dret ciutadà i constitucional una educació per a tothom, sobretot, en règim d'igualtat de qualitat educativa? O es conformaran en què qui ensenye els seus fills siguen els pitjors?

Aquests reaccionaris sempre han vist com a “imposicions de la democràcia” el fet de deixar, segons els seus criteris que el ciutadà “s'equivoque”. Per tant, utilitzen totes les ferramentes al seu abast per salvar els ciutadans d'ells mateixos -oh! Gràcies!-. El joc democràtic és una penitència, un mal, o més indicat per a ells, una creu que pesa i de la que, si els micròfons estan engegats, no poden dir el que pensen. Igualet que la jerarquia catòlica, de la que sempre han anat agafadets de la mà -o alguna cosa més, segur...-. Són la part de la humanitat que conceben el món com una piràmide, la cúspide de la qual ells ocupen i que nosaltres, amb la nostra ignorància i el seu lideratge, mantenim en peu.

I tot açò anterior, es pot traslladar a l'educació. És aterrador veure la seua concepció de l'educació, com una planta d'embotellament on s'encarreguen d'omplir amb sorra i palla les botelles buides dels ignorants, i en assegurar-se la seua perpetuació i supervivència, la dels reaccionaris bondadosos de la dreta.

És més, la vam cagar en el moment en què en el nucli d'un sistema capitalista, en una economia liberal, no volíem deixar l'educació en mans de la providència del mercat. Vam crear una illa plena de recursos i matèries primeres voltada de voltors amb vestit i corbata. I jo entenc que la intervenció de l'estat, l'empresa pública, etc., és un retard, una barrera, una incongruència i un altre etc. Però només de la mateixa manera que la llibertat d'expressió o de premsa ho és a una dictadura. Qüestió de context, és a dir, qüestió d'estar d'acord o no del context.

"De la llengua nacional procedeix tot. Cap a ella tot convergeix. Mare de les altres disciplines, és el saber dels sabers. Un nen que no troba la clau d'accés a la nostra llengua és un nen ferit, mutilat, humiliat, exclòs". Amb aquesta cita del súper diputat socialista Jack Lang, que va ser ministre de Cultura i ministre d'Educació, m'està dient en Fernando Savater que és necessari que el català siga una llengua nacional? M'està dient que tots els nens i nenes valencianes estan ferits, mutilats, humiliats i exclosos? Parlem d'açò:

Jo solc escriure en valència; es nota o què? I quan veig que en Fernando Savater diu que la "preocupació de les autoritats educatives del nostre país, en aquest cas nacionalistes, és assegurar l'immersió lingüística dels alumnes i garantir que no estudien en castellà ni per casualitat per què no es distreguin i aprenguen bé la llengua que compta, que és sempre “l'altra”", només se m'acut un càstig major per al senyor Savater que que haguera nascut valencià o català, o basc, que la seua família parlara en català o basc, que els seus amics parlaren en català o basc, que al seu col·legi haguera rebut les classes en català o basc, que haguera trobat un amor que parlara en català o basc, que el seu gatet parlara en català -o siga, que diguera “meeeuu” en compte de “miiiaauu”- o basc i un altre etc molt llarg. Aleshores comprendria les dimensions del seu insult. I les comprendria més, si la seua llengua es trobara en una situació de diglòssia en què la llengua reservada a la plebe o la púrria -aquesta paraula sona millor, més subjugadora- fóra la seua, o siga, i em vull repetir, el català o el basc. Ara vol fer-me pensar que el castellà es troba en una situació de perill per culpa d'alguna de les comunitats històriques.

M'agradaria saber de quina manera no es garanteix que es parle el castellà. Hauria de veure el senyor Savater la sort que tinc jo com a valencià, que sóc afortunat de tenir garantida la vida en la meua llengua -i li recorde que és el català- a un nivell que ratlla la perfecció, tant en l'educació, en l'àmbit laboral, en les administracions, en els mitjans de comunicació, en la cultura i un etc molt llarg. La veritat és que els esforços nacionalistes ¿no espanyolistes? de fer desaparèixer la llengua que realment compta, o siga el castellà, no són comparables als que ha rebut al llarg de la història el poble del que em sent part, i que moltes vegades es confonen amb simples esforços de fer reviure una llengua en l'ostracisme -aïllament al que se sotmet al català, sobretot al País Valencià-. Un cas curiós són les proves de la Junta Qualificadora de Coneixements en Valencià, que no són més que una mostra de la feblesa del català. Per assegurar-se un mínim de prosperitat, s'obliga -encara que açò és molt relatiu- a un nombre important de gent a justificar uns mínims coneixements del català per millorar, entre altres coses, les seues oportunitats laborals.

Fins i tot avui dia passa -això dels esforços per fer desaparèixer una llengua-, i d'una manera més fina i encoberta, emparada per aquesta democràcia. La pena és que encara li hem de donar les gràcies a la carta magna perquè la seua estaticitat proporciona als reaccionaris de dretes una mampara contra les idees noves. Així, mentre estiga escrit a La Constitució Espanyola que al País Valencià o “Comunidad Valenciana” la llengua espanyola i el valencià són cooficials, podrem mantenir l'esperança d'un respecte mínim. El fet és que si volem millorar aquesta situació hauríem de retocar-la, però...

No estic parlant de política. Estic parlant de persones. M'agradaria que la gent tinguera en compte que una llengua no només és una ferramenta de comunicació, sinó que està lligada a una cultura, a una història i, sobretot, i açò li agradarà al professor de Teoria i Pràctica del Currículum de l'Educació Física, a les persones. Hem de recordar l'expressió “llengua materna”. La llengua que un nen o nena mama des què naix és com una mare i la sent d'una manera especial. I més si se la menten! Fins i tot, he arribat a saber a través de diversos estudis, que la llengua materna, la llengua habitual de comunicació juga un paper fonamental en les estructures mentals. La teua llengua, d'una manera o altra, determina una manera de pensar, o dit d'una altra manera, cada llengua possibilita d'una forma concreta els seus parlants, segons els seus matisos, a assolir un nivell de pensament, tal volta no superior, però sí diferent. Mataríeu aquesta diversitat de pensaments?

Si continuem amb la línia d'en Fernando Savater de parlar bé dels nostres veïns francesos, diré que és possible que sí, que els francesos siguen capaços de plantejar-se els problemes de l'educació des d'una perspectiva "superior". He de dir que en el cas de la llengua, tothom sap com van actuar els francesos -no tots els francesos, sinó els que eren francesos de parla francesa i amb poder- i com actuen: centralització. Ells sí que van saber aplanar el camí: no es van deixar reductes de població amb identitat pròpia al territori que ara és tot seu -i els que queden, no tenen, l'han perduda o la mantenen en l'àmbit privat-. Quan tothom és igual, és més fàcil ser democràtic i proclamar llibertat, igualtat i fraternitat. "Vive le France!". A Espanya, segons em fa pensar el senyor Savater, les coses no es van fer bé, i el fet és que aquesta situació s'ha convertit en un mal endèmic que ens encega i no ens permet veure ni ocupar-nos dels problemes més importants i urgents -o com diu el senyor Savater: "qüestions més sofisticades o senzillament menys sectàries"- de l'educació espanyola. I que conste que jo m'he abaixat una miqueta la bena dels ulls, fins on he pogut, i puc veure i entendre els problemes dels que parla en Fernando Savater.

"Allò important és saber qui va a ensenyar i què es va a ensenyar. Però mentre a Europa es debat sobre la relació entre llibertat i desigualtat, a Espanya es discuteix sobre l'educació en valors i la immersió lingüística". Tant de bo es poguera deixar de discutir sobre l'educació en valors i de la immersió lingüística. I tant de bo es poguera deixar també de discutir de la relació entre llibertat i desigualtat. Tant de bo.

De l'educació en valors, què es pot dir? Només diré una cosa: que a Espanya no van rodar caps de monarques ni de càrrecs eclesiàstics com a la Revolució Francesa, sinó...

PS: De totes maneres, no dic res de nou. Ja sabem de quin peu coixeja en Fernando Savater...