diumenge, 15 de març del 2009

MAL D'ESCOLA: Com arriben els nens a l'escola

En el llibre de Pennac hi ha un moment en què l'autor parla de com arriben els xiquets a l'escola: amb molts problemes a la motxilla. Aquesta vinyeta de Faro ho il·lustra a la perfecció:

diumenge, 8 de març del 2009

PEPE RUBIANES: me caguen la puta, s'ha mort!

Pero bueno, Pepiño... ¿no habíamos quedado en que no te ibas a morir, hombre? ¡Qué falta de formalidad! Eso ha sido un mal chiste, carallo.


Pepe Rubianes va morir fa uns dies. Precisant, l'1 de març. És un dels meus humoristes preferits. Patia càncer de pulmó. Coneixent-lo segur que va seguir fumant fins a l'últim dia...

Per a qui no el conega a continuació té un parell de vídeos.

En el primer, extret de l'actuació "Rubianes solamente", comença parlant de futbol i acaba parlant dels reis d'Espanya. És només un troç de 7 minuts d'un monòleg que dura poc més de dues hores. Gaudiu-lo!



És possible que si vos sona alguna cosa d'ell siga per l'incident que van fer esclatar les seues paraules al programa "Club" d'Albert Om. Al segon vídeo veureu "aquestes paraules". En definitiva, veureu a Pepe Rubianes en estat pur, amb la boca calenta. Quin perill!

dimarts, 3 de març del 2009

HOY EMPIEZA TODO (1999) de Bertrand Tavernier


Sinopsi: Daniel Lefebvre es director de una escuela infantil en una zona del norte de Francia azotada por la crisis de la minería, su única fuente de actividad económica. Frente a la rigidez del sistema educativo y a la burocracia de las administraciones políticas (y servicios sociales) Daniel y las profesoras de su escuela luchan por desarrollar su labor, pero la raíz de muchos de los problemas que afrontan está fuera de la escuela. Daniel, hijo de minero y apasionado con su trabajo, no puede ser indiferente a ese entorno social.

Començaré parlant de com vaig acabar veient aquesta pel·lícula.

Si no recorde mal, un dijous de fa dues (o una o tres?) setmanes quedàvem els amics per eixir a prendre alguna cosa. Priego va portar el seu fabulós disc dur amb el propòsit de fer un intercanvi cultural (música i cinema). De entre totes les pel·lícules que em va passar es trobava Hoy empieza todo. Jo no tenia ni idea de què podia tractar la pel·lícula. Tampoc tenia cap referència. Però el dissabte passat, en les tres hores de la jornada partida que em permet el treball vaig decidir veure una pel·lícula. Vaig fer un repàs de les que tenia al portàtil que va durar almenys trenta minuts! Per no escollir a dit, vaig buscar a l'internet les sinopsis de les pel·lícules de les quals no tenia referències.

No sé com ho vaig aconseguir, per increïble que parega, que vaig confondre Hoy empieza todo de Bertrand Tavernier amb El odio de Mathieu Kassovitz. Aquesta última la volia veure ja fa temps però no la tenia (ni la tinc!) al meu poder. No sé com la meua ment em va convéncer de què Hoy empieza todo era de Kassovitz i que parlava de tres amics adolescent que s'enfronten a la mort d'un company en uns disturbis al seu barri (marginal). Supose que el dos directors són francesos i les temàtiques d'ambdues obres és social.

El cas és que finalment em vaig decidir per Hoy empieza todo. Em vaig arraulir al sofa sota la manta i em vaig decidir a aprofitar l'esbarjó del treball.

Ara és quan deuria de parlar-vos sobre la pel·lícula, el seu argument, els seus personantges, els seus significats, etc. Però no ho faré per si algú li interessa veure-la. Personalment, m'encanta la sensació de quan veig una pel·lícula sense tenir cap referència argumental d'un amic o de la televisió i aquesta resulta ser una obra d'art! Per això, vull fer els mínims comentaris al seu contingut.

El que sí faré serà explicar-vos els efectes mediàtics i socials que va bellugar a tota França. Espere que d'aquesta manera desperte el vostre interés.

Resulta que aquesta pel·lícula va provocar, per la crítica que fa al sistema educatiu i a la burocràcia de les administracions polítiques (i serveis socials), una polèmica entre entusiastes i detractors. Va ser premiada en Berlí i per alguns sindicats d'educadors. Uns altres festivals la van apartar del palmarès (no així el públic) i el govern va mostrar el seu malestar -probablement per posar en evidència el seu no-treball- (Jospin, primer ministre en la data del seu estrenament havia sigut Ministre d'Educació amb Mitterand).

Afortunadament, la polèmica va servir perquè el govern francés posara una vena a la ferida. Va incrementar notablement el presupost dels assistents socials i de les infermeres, de manera que l'assistència a cada nen i nena fóra millor i major.

dijous, 26 de febrer del 2009

ZEITGEIST: CRÍTIQUES

Esperava que algú haguera vist els dos documentals de Zeitgeist per comentar-los. Però no puc esperar més i faré uns breus comentaris.

Zeitgeist I i II són uns documentals que t'atrapen, sobretot a aquelles persones descontentes amb el món actual i els sistemes que el governen. Recorde que mon pare em va preguntar només acabar de veure'ls que què opinava. Però jo estava massa atabalat. I li vaig dir que necessitava digerir els seus continguts.

Els documentals van crear amb mi una paradoxa de grans dimensions. Creure o no creure? Tot es limitava a una espècie de fe cristiana. Però la meua condició d'ateu no em deixa creure'm les coses tan fàcilment. Així, i a pesar de què alguna part de mi lluitava per creure el que deien els documentals, vaig començar a buscar informació sobre els temes de què tracten els documentals. No va ser motiu de sorpresa trobar-me amb tantes crítiques. Així que vaig llegir unes quantes (algunes tan irrespetuoses com les que han dirigit al professor de Currículum) per conéixer altres punts de vista.

No vull donar la meua opinió sobre els continguts dels documentals perquè no tinc suficients coneixements sobre el tema (cosa que deurien de fer més tan els qui els recolzen com els qui els critiquen). Però sí diré que estic convençut de què els documentals coixegen en molts punts. I això resta tota la credibilitat que puga tenir, sobretot si creiem en el missatge que el seu autor diu que vol transmetre: (Zeitgeist) ha sigut feta per a inspirar a la gent a què comence a veure el món des d'una perspectiva més crítica i per què entenguen que moltes coses no són el que tothom pensa.

De totes maneres, jo valore moltíssim els documentals com aquest, com Money as debt o com The corporation perquè ens posen alerta dels perills del món actual; i, indirectament, de la Revolució Tecnològica, en què es fa patent la dificultat per comprendre el que succeeïx front a la gran quantitat d'informació a l'abast. A més, l'absència de veritats absolutes, un context cada vegada més heterogeni i l'eliminació de les barreres espacials en la comunicació són característiques de la societat actual que també ens obliguen a estar alerta, a ser crítics, a ser consumidors responsables.

En el món d'avui dia no pots esperar que, per exemple, la televisió o l'escola siguen sistemes cent per cent fiables en matèria de valors i de creació de la realitat( absència de veritats absolutes). Aquesta angúnia de no saber si la realitat és com te l'explica l'esglèsia, el poder polític, els mitjans de comunicació, la família, etc., és atabaladora. No et pots fiar ni de les fonts alternatives o independents, que algunes vegades fins i tot són utilitzades pels poders dominants o hegemònics o simplement dirigits per fins no explícits.

A pesar d'açò que comente crec que tothom els deuria de veure per conéixer una opinió diferent a l'habitual.

A continuació deixaré un enllaç a un blog que es dedica a criticar els documentals: Zeitgeist contrastado


I una sèrie de vídeos que es van crear com a resposta a Zeitgeist:

Zeitgeist: Resposta I


Zeitgeist: Resposta II


Zeitgeist: Resposta III

diumenge, 8 de febrer del 2009

ZEITGEIST

Zeitgeist és el nom de dos documentals (i pròximament tres):
  1. Zeitgeist: The movie (2007).
  2. Zeitgeist: Addendum (2008). Jo només he tingut temps de veure aquest, però estic segur que ambdós són dignes de veure.

Abans que tingueu la possibilitat de veure els documentals Zeitgeist, volia explicar algunes cosetes:

Si decidiu veure aquest documental potser vos passe el mateix que a Calvin (sí, ja ho sé, sóc pesat amb Calvin & Hobbes) en aquesta tira còmica:


La decisió és vostra: vos complicareu la vida? És temptador, veritat? Sobretot si teniu una ment inquieta.

Teniu compte d'una altra cosa: si comenceu el documental, l'acabareu, tot i que estiga subtitulat (que tampoc deuria resultar un problema), tot i que tingueu son, tot i que tingueu deures per fer, tot i que hageu d'anar a treballar, tot i que tingueu ganes de pixar (anireu a pixar i tornareu a la pel·li), etc.

I ja introduint-me en la pel·lícula, dir-vos que tindreu la sensació de què moltes de les coses que es diuen ja havien rondat els vostres caps, però que navegaven inconnexes o carents d'arguments. Aquest documental teix una xarxa, més o menys poderosa, argumentada, vital, aterradora i esperançadora, que et captivarà.

Per últim, recordar-vos que, tot i el que veureu al documental (si decidiu veure'l), es fa necessària una reflexió sobre els seus continguts, com ens afecten i les implicacions que comporta tot allò exposat; i no menys important, es fa necessària una reflexió crítica. Mai vos deixeu enlluernar fàcilment. Si alguna cosa del que es parla al documental no enteneu, esteu en desacord, vos sembla contradictòria, etc.,informeu-vos, reflexioneu, critiqueu, exposeu. Aquest serà un exercici magnífic per deixar constància (i demostrar-nos) que sóm capaços de crear-nos una opinió i fonamentar-la a través de la nostra paraula.

A continuació teniu dues breus sinopsis extretes de la Viquipèdia/Wikipedia:

ZEITGEIST: THE MOVIE



Zeitgeist és un documental realitzat sense ànim de lucre de l'any 2007, produït per Peter Joseph amb difusió per Internet (mitjançant Google Video). Es va enregistrar en anglès i de moment no hi ha versió en català (però si en castellà). El contingut qüestiona els efectes del sistema monetari sobre el conjunt de la societat, tot proposant una societat alternativa basada no en la moneda sinó en l'ús dels recursos per satisfer, primer de tot, les necessitats bàsiques de tots els habitants del planeta. Fa una crítica de les actuals institucions socials i polítiques, que no permeten donar respostes adequades als problemes existents. Proposa un món sense líders, cabdills, salvadors i altres, sense subordinació dels uns als altres, igualtat real, democràcia real. Planteja la necessitat d'un canvi del model econòmic i d'institucions polítiques. Posa l'accent al final en la necessitat del canvi personal i conclou amb unes imatges de Krishnamurti apel·lant a la responsabilitat de cada u davant l'estat del món.

A manera d'intrahistòria: intenta partir d'una anàlisi de l'estratègia i càlcul polític, de diverses creences religioses i institucions polítiques i econòmiques, en especial el cristianisme, els atacs de l'11 de setembre, la guerra contra el terrorisme, la Reserva Federal i el sistema financer internacional. El mateix títol, Zeitgeist, és una expressió alemanya que vol dir "esperit d'una època" i al·ludeix a l'experiència del clima cultural dominant.

Planteja l'existència de mecanismes de dominació absoluta dintre de les institucions de control social convencionals; més que centrar-se en si les intencions són ocultes o manifestes, explora els mètodes de convenciment individual i assentiment social de la societat civil davant dels seus dominadors. El documental té un rerefons quasi-anarquista, expressat sobretot en les conclusions finals d'una manera tàcita i fa un al·legat contra les estructures de poder de tota mena pel seu caràcter nociu per al desenvolupament humà. Des de la seva publicació gratuïta a Google Video la primavera del 2007, la pel·lícula ha estat vista més de 5 milions de vegades.

Viquipèdia

ZEITGEIST: ADDENDUM



Zeitgeist: Addendum, una película documental producida en 2008 por Peter Joseph, es la continuación de Zeitgeist, La película. El film habla del Sistema de Reserva Federal en los Estados Unidos, la CIA, la Norteamérica corporativa, otros gobiernos e instituciones financieras, e incluso la religión, concluyendo que son todas instituciones corruptas perjudiciales para la humanidad, que deben ser reemplazadas. Hacia el final, el documental propone al Proyecto Venus como la posible solución.

De acuerdo a su director, Peter Joseph, la película "intenta localizar las causas radicales de la actual corrupción social dominante, a la vez que intenta ofrecer una solución". Al finalizar, Addendum acentúa la necesidad de sistemas de creencias que adopten las ideas de emergencia e interdependencia. La película delinea los pasos concretos que podrían tomarse para debilitar al sistema monetario, y sugiere acciones para una "transformación social", las cuales incluyen el boicot a los grandes bancos que conforman el Sistema de Reserva Federal, los principales medios de comunicación, al Ejército, y a las compañías energéticas. También se sugiere que la gente debería rechazar las estructuras políticas.

Zeitgeist: Addendum fue estrenada en el 5º Annual Artivist Film Festival (Festival Anual de Películas de "Artivismo") en Los Ángeles, California, el 2 de octubre de 2008, y hecha pública en internet el 4 de octubre del mismo año.

Wikipedia

dilluns, 2 de febrer del 2009

MAL D'ESCOLA de Daniel Pennac

Aquest text que vos presente avuí és el comentari de text de Jose Luis Romero sobre el llibre de Daniel Pennac "Mal d'escola".

COMENTARI DE TEXT

El autor nos cuenta una historia, su historia, de cómo fue su infancia escolar. Esta consiste en el mal alumno que fue y como se dio cuenta y pudo cambiar su vida, hasta llegar a convertirse en un buen profesor.

Nos habla de todas las travesuras que hacía en aquellos tiempos, años 60 más o menos, sobre todo hace mucho hincapié en la incapacidad que tenía para poder comprender, con lo cual se encerraba en sí mismo, “como una ostra”, hasta el día que le internaron sus padres.

A menudo se preguntaba de donde provenía esa zoquetería. Tal vez por influencia familiar o social, pero no, ya que su historia familiar y su estructura social tenían unos pilares bien asentados como para inculcar la educación necesaria y reconducirla por el buen camino, en aquella época no había explicación, era un zoquete en sí. El típico chico vivaz que se entretenía con todo menos con el estudio. Se lo había planteado como una muralla insalvable y lo tenía muy asumido.

Tras haber hecho innumerables travesuras, abrió la caja caudales que tenían sus padres en casa y robó dinero, el cual iba a ir destinado a hacer un regalo a su profesor. Fue el detonante para que su madre lo metiera en un internado. Aquí hace una comparación entre un estudiante interno y otro externo. Mientras que el externo realiza una actividad mental extra superior al interno, a causa de que éste tiene que ir tapando las pequeñas mentirijillas a los padres y a los profesores con temas referentes a las tareas de clase o incluso a notas de exámenes, etc., el interno no se tiene que preocupar de estas cosas ya que no ha de dar explicaciones ni tiene que inventarse las mentiras que tendrá que ir contando a unos y a otros, dispone de un mayor descanso mental que se traduce en una mayor concentración en las clases y en las tareas que proponen los profesores.

El autor también nos habla de su experiencia como docente. En este caso nos habla de Maximilien, un chico con el que se tropieza un día por la calle y mantiene una conversación. Representa la imagen del zoquete contemporáneo. El típico adolescente grafitero, aficionado a las marcas, los móviles, etc. y que está arrastrado por la “abuelita marketing”. Pues bien, en las clases que acude Penag a dar charlas, se encuentra a menudo con Maximilien, y un día, en una de ellas, éste mantiene una conversación con su profesora. En la conversación se ponen de manifiesto los valores que tienen los jóvenes actuales ensalzando por encima de todo el valor de las marcas y la apariencia personal, cosa por la cual, pierden su identidad arrastrados por un marketing devorador que les lava el cerebro y les lleva hacia un consumismo extremo. Esta forma de influencia les lleva a pensar que de esta forma, es decir, con la ropa más cara, con el último móvil de última generación, van a ser mucho mejores que los demás y se van a sentir superiores. En dicha conversación, se les intenta hacer ver que la marca no lo es todo, que en la vida hay muchísimas cosas y que cada cual debe ocupar su lugar correspondiente, valorando las cosas y dándoles la importancia que merecen dentro de un marco y una ética razonable. La abuelita marketing hace que sólo tengan en la cabeza las marcas. Con esto les intentan hacer ver que las cosas hay que llamarlas por su nombre para que con esto, recuperen su valor real y no se antepongan a cosas realmente más importantes.

Quisiera también comentar cuando Penag nos habla de las influencias negativas que tienen los jóvenes de hoy en día de la sociedad moderna. El incremento de violencia en general con relación a antaño y la facilidad que hay para que les llegue desde todos los medios como por ejemplo TV, prensa, internet, móviles…, esto influye y mucho, y más aun en los barrios periféricos, a causa de, entre otras cosas, a un nivel económico menos elevado que hace que las familias estén trabajando más tiempo y dispongan de menos tiempo para hacerse cargo de sus hijos como debieran, con lo que provocan una mayor desatención dejándoles demasiado libres para que hagan lo que les venga en gana. Esto hace que estén dispuestos a un mayor control de las influencias de la sociedad y esto no suele llevar a buen término, porque la violencia les llega de todas partes y eso se traduce en más violencia y en la formación de jóvenes delincuentes.

Según Penag “basta un profesor -¡uno solo!- para salvarnos de nosotros mismos y hacernos olvidar a todos los demás”. La influencia que puede ejercer una persona sobre nosotros mismos, nos puede hacer darnos cuenta del error cometido y darnos las fuerzas necesarias para tomar un rumbo diferente al que hasta en ese momento llevábamos. Éste caso me suena mucho porque a mí me sucedió algo similar, y este libro la verdad es que me ha hecho recordar, y realmente la verdad es que encontrarte con profesores así pueden dar un giro en tu vida realmente importante. La capacidad que tienen y la dedicación que desempeñan, muchas veces, no son suficientes en sí mismos como para provocar esa influencia sobre un chico en esas edades. La adolescencia es una etapa en la vida, a veces difícil y complicada que requiere de una solidez y una cabeza muy bien amoblada, porque si no, la capacidad de comprender las cosas se puede ver mermada. Y he aquí, lo que más me ha gustado del libro y que yo he pensado durante toda mi vida, donde se ve la competencia de los profesores ante este tipo de problemas y que de ellos depende y mucho que un joven de estas características pueda salir adelante o no. Lo que Penag denomina “la verdadera naturaleza del <ello> para el que algunos jóvenes profes dicen no haber sido formados”, lo que quiere decir, “la incapacidad absoluta de algunos profesores para comprender el estado de ignorancia en el que se cuecen los zoquetes”. Vaya, y esta parte del libro sí que es tremenda, porque realmente te das cuenta de que tiene toda la razón del mundo y es que todo reside en el cariño en que puedas dirigirte hacia ellos y transmitirles con todo el amor sincero del mundo… Eso hace, y mucho!

Jose Luis Romero

MAL D'ESCOLA de Daniel Pennac

Aquest text que vos presente avuí és el comentari de text de Priego sobre el llibre de Daniel Pennac "Mal d'escola".

COMENTARI DE TEXT

¿Cómo tratar a los zoquetes? ¿Qué es lo que puede hacer que un zoquete deje de serlo? ¿Puede un profesor encarrilar a un alumno que ha sido zoquete toda su vida? Estas preguntas entre otras son las que voy a intentar desarrollar a continuación en este comentario. Todas las ideas, opiniones y argumentos surgen a partir de la lectura del libro “Mal de escuela” de Daniel Pennac, y el visionado de algunas de las películas recomendadas por la asignatura Teoría y Práctica del Currículo de la Educación Física.

Una de las ideas más importantes que se desarrolla en el libro es la del tiempo para el alumno. “Es necesario dejar de blandir el pasado como una vergüenza y el porvenir como un castigo” dice Pennac, y tiene mucha razón. Muchos profesores, ante el error del alumno, el tratamiento que utilizan es el de increparle por el error y decirle que si no mejoran no serán nada en la vida. Esta frase en principio nos puede parecer que no sea del todo negativa, que el profesor lo único que intenta es que mejore para que el alumno tenga un futuro, pero….imaginemos al alumno que lleva muchos años escuchando estas frases, que piensa que él no está hecho para aprender, y que es y va a ser siempre un inepto. Ante esta afirmación, la acción del alumno será clara; dejar de trabajar, no poner interés y atención, y sumirse en su propio fracaso. “El tormento del adolescente es pensar que no tiene porvenir”.

Con el alumno se debe ser paciente, hay que hacerlo partícipe de la clase, y no dejarlo de lado como un marginado que ya no tiene solución. Por ejemplo, en el libro Pennac, habla de su primer “salvador” a los 14 años, un profesor de francés que mediante el encargo de una obra narrativa le da a Pennac un estatus en la clase, una importancia, un sentido a su existencia en esa aula. Otro ejemplo de la actuación de un profesor, pero esta vez de forma negativa, es la que se ofrece en la película “Los 400 golpes”, en la que el alumno protagonista, Doinel, un “zoquete” que es siempre reprochado por su profesor, a partir de la lectura de Balzac se ve inspirado en la literatura. La acción negativa del profesor es la de pensar que ha copiado de Balzac en sus deberes y regañarle, en vez de valorar la inspiración que ha causado éste en él. Si el profesor se pasa la vida recriminando al alumno y castigándolo en vez de intentar entenderlo y conseguir un interés por su parte, el alumno responderá solo con acciones vengativas y desinterés.

¿Cuál es la única esperanza de que estos alumnos decidan volver a entrar en el proceso del aprendizaje? Su única esperanza son los profesores. “Quién me salvó a mi de la escuela sino 3 o 4 profesores” dice Pennac. El profesor es el elemento más importante de la escuela junto al alumno, y la modificación de cualquiera de los dos se realizará a través de sus diferentes interacciones. El profesor debe ser un profesional de la comunicación, ser un “artista en la transmisión de su materia“, que sepa embarcar a sus alumnos “zoquetes” en el aprendizaje. Ser paciente y dedicarles todo el tiempo necesario. No debe dejar en ningún momento que estos reconozcan su ignorancia e ineptitud, porque en el hecho de darle importancia al presente (y no al futuro) y saber que se puede progresar en ese mismo instante con interés y trabajo, está el arma con la que no se rendirán ante el fracaso. Y por último, el profesor debe sentir “amor” hacia su oficio, que los alumnos vean que está ahí porque le gusta enseñarles y lo que enseña. Un ejemplo de esto es el profesor Keating del “El club de los poetas muertos”, el cual inspira a sus alumnos en todo momento con su amor hacia la poesía, y un gusto por la enseñanza que causa una acción voluntaria de ellos por involucrarse en sus clases.

La última idea de la que hablaré en este corto comentario, es que el profesor en ocasiones debe interesarse por la vida privada del alumno para así entenderle mejor, pero sobre todo, para que el alumno vea que se interesa por él. Que no sea un alumno abandonado como Doinel de “Los 400 golpes”, y más como el alumno que quiere hacer teatro de “El club de los poetas muertos” el cual puede compartir sus problemas con su profesor. Eso sí, “cuando Montesquiu nos honra debemos estar presentes para Montesquiu”, es decir, tratar estos temas fuera de las horas de clase en las que se debe aprovechar el tiempo para abordar la acción de la enseñanza.

Priego