El començament de l'assignatura es presenta interessant.
Una dinàmica de classe i una metodologia poc habitual en la nostra aula comporta una incertesa no habitual. El que és el mateix, la presència del canvi comporta una resistència. Qui no sap això! Serà un procés lent portar a terme aquest canvi: gestionar-lo. El professor ha de véncer aquest envà, aquesta tàpia de l'alumne a través de la motivació. Ens ha de fer veure el valor de canviar, de desempallegar-nos d'aquestos cossos-màquina.
De moment, la gent sura desorientada. No són pescadors als qui han preparat per a un possible naufragi, sinó turistes que pugen a un creuer i que de sobte es veuen aferrats a una fusta. El professor no ens vol rescatar a tots i alhora; això és impossible. Està convençut que el canvi haurà d'esperar un poc...
La pena de formular un canvi és que s'ha d'emmotllar al ritme de la majoria. Per això queden reductes de persones, que disposaven de jaqueta salvavides, que han d'esperar a que tothom estiga sa i estalvi (possiblement els espies?). Però aquest procés de canvi continuarà inexpugnable, i la majoria de la gentada acabarà per adherir-se. Una petita part es deixarà emportar. Els menys s'ofegaran. És una visió optimista. I és que, com diu Fernando Savater, “l'ensenyament presuposa l'optimisme tal com la natació exigeix un medi líquid per exercitar-se”.
Una altra pena: que el canvi només pertoca a una assignatura, i a una assignatura amb data de caducitat. El canvi s'haurà d'institucionalitzar (com diu Red a Cadena perpetua) per què es mantinga en el temps. Si això ha de passar, el temps ho dirà. La resposta està en el vent. Sóm optimistes.
Una dinàmica de classe i una metodologia poc habitual en la nostra aula comporta una incertesa no habitual. El que és el mateix, la presència del canvi comporta una resistència. Qui no sap això! Serà un procés lent portar a terme aquest canvi: gestionar-lo. El professor ha de véncer aquest envà, aquesta tàpia de l'alumne a través de la motivació. Ens ha de fer veure el valor de canviar, de desempallegar-nos d'aquestos cossos-màquina.
De moment, la gent sura desorientada. No són pescadors als qui han preparat per a un possible naufragi, sinó turistes que pugen a un creuer i que de sobte es veuen aferrats a una fusta. El professor no ens vol rescatar a tots i alhora; això és impossible. Està convençut que el canvi haurà d'esperar un poc...
La pena de formular un canvi és que s'ha d'emmotllar al ritme de la majoria. Per això queden reductes de persones, que disposaven de jaqueta salvavides, que han d'esperar a que tothom estiga sa i estalvi (possiblement els espies?). Però aquest procés de canvi continuarà inexpugnable, i la majoria de la gentada acabarà per adherir-se. Una petita part es deixarà emportar. Els menys s'ofegaran. És una visió optimista. I és que, com diu Fernando Savater, “l'ensenyament presuposa l'optimisme tal com la natació exigeix un medi líquid per exercitar-se”.
Una altra pena: que el canvi només pertoca a una assignatura, i a una assignatura amb data de caducitat. El canvi s'haurà d'institucionalitzar (com diu Red a Cadena perpetua) per què es mantinga en el temps. Si això ha de passar, el temps ho dirà. La resposta està en el vent. Sóm optimistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada