Les espurnes que van encendre el meu camí cap a l'Educació Física (d'ara en davant EF) són llunyanes i múltiples; i a més no estic del tot segur de la importància de cadascuna, encara que jo les recorde i crec que són com les recorde.
Una d'aquestes espurnes ha sigut sempre l'entorn físic pel que m'he vist envoltat. Des de sempre he viscut a un poble, sempre a una casa (planta baixa) i en carrers poc transitats.
La primera casa es trobava als afores del poble, enfront d'una antiga fàbrica de tèxtil. El barri estava format per cases construides per als aleshores treballadors de la manufactura, amb carrers amples, rectes i perpendiculars. A més, un carrer més enllà de ma casa començava, amb un barranquet, la serra. Aquest barranquet i els carrers del barri van ser els meus primers escenaris de jocs. La tranquilitat d'aquests entorns ens permitia als amics, a mon germa i a mi jugar i practicar esport.
A més, cada cap de setmana amb la família anàvem a una caseta en la serra i allí continuàvem els nostres jocs.
La major part dels jocs d'aquella època eren motrius. Camejar la serra, fer bots entre les pedres dels barrancs, jugar a la pilota, donar-li voltes a la fàbrica amb bici o monopatí, etc. També jugàvem amb els legos, o els playmobil, o a jocs de taula. Però, els meus predilectes eren els de cremar adrenalina.
Més tard ens vam mudar a una casa (també planta baixa) en un atzucac que moria al peu d'un altre barranc. Açò ens permetia seguir amb els nostres jocs i aventures: jugar al tennis, al frontó contra la paret de casa, explorar el barranc amb el nostre gos, etc.
Una altra espurna va ser l'actitud dels meus pares, que m'animaven a fer esport i exercici, conscients dels seus beneficis. Arribada certa edat, els meus pares em van proposar de practicar a un club algun esport, el que jo vulguera; i jo vaig estar encantat.
Aquesta va ser una altra espurna. Almenys al principi, practicar algun esport en un club es va convertir en un dels meus millor passatemps. Al llarg de la meua vida he practicat, bàsicament, atletisme, natació, tennis, bàsquet i judo. A part de molts altres esport d'una manera més lliure com els esports en la naturalesa. En general, els meus entrenadors em van ajudar a tenir una visió positiva i agradable de l'esport que em perseguiria fins i tot en els mals moments de les lessions i les desmotivacions.
Per altra banda, l'escola va ser un escenari amb aspectes positius i aspectes negatius. Als esbarjós seguíem, tots els amics, preferints els jocs motrius a qualsevols altres. El problema estriva en què les classes d'EF eren habitualment massa semblants als esbarjós, però amb professor al davant. No recorde que em marcaren massa. Això sí, passar-ho bé, sempre; però a quin preu? L'únic parèntesi positiu va ser de l'etapa preescolar, on feiem un classe denominada Psicomotricitat, que era una passada, on apreníem amb i a través del moviment.
Els dos últims anys de primària i la secundària van ser una altra cosa. Vam passar a l'institut i vam tenir nous professors. Un dels aspectes que més em va marcar de l'etapa a l'institut va ser el professor d'EF. Amb ell, vaig aprendre que l'EF havia de ser una assignatura al nivell de les restants. I no perquè ell es palplantara el primer dia i diguera en to seriós: “l'EF és una assignatura tan important com les altres”. Ens va exigir treball i feina a l'alçada de les matemàtiques, ens va fer suar literalment i figuradament, i ens va obligar a assaborir per primera vegada un aprovat en EF. Però no solament això, vam assentar les bases de moltes de les coses que avui a la nostra carrera aprenem. Vam aprendre sobre esports individuals, amb oponent, colectius; esports en el medi natural, danses, expressió corporal i aeròbic; aspectes bàsics sobre el cos humà i l'exercici físic; sobre aspectes relacionats amb l'ètica esportiva; etc.
Aleshores no m'adonava de la importància d'aquest professor, però ara sóc més capaç de veure-ho. Tampoc és que ell fóra perfecte. Ara més que mai, tinc capacitat crítica i puc veure errors o aspectes que jo faria d'una altra manera o milloraria; però jo em quede amb la forma en què ens va motivar i en el respecte que tenia per la matèria del seu treball.
Acabada la secundària, no savia quin camí prendre. M'interessava l'EF i el periodisme. Fins i tot vaig fer les proves físiques a Xest, pero vaig acabar decidint-me pel periodisme. Dos anys més tard, deixava els estudis de periodisme més convençut que mai de fer la carrera d'EF: volia dedicar-me a una cosa, ja no que m'agradara, sino que m'apassionara.
Aquí començaria veritablement la meua relació amb l'EF. Quan comences una carrera, siga quina siga, comences sec i poc a poc vas recuperant la vista. Jo encara estic recuperant la vista, encara veig borrós. Pero algunes coses he aprés que m'han dut a tenir una espècia de visió general del què podem fer l'EF i jo per la gent.
Hem d'aportar-li a l'individu, des de la nostra branca del coneixement, les ferramentes per formar una persona integral, que tinga uns coneixements bàsics tan de matemàtiques, història, llengua, física, etc, com de EF. Perquè si les matemàtiques estan a tot arreu -des de fer comptes de les despesses fins als logaritmes que regeixen el creixement de les plantes-, l'EF és un pilar que pot aporta a la nostra societat salut, benestar, diversió i educació.
En una societat en què l'exercici físic no forma part de les necessitats de supervivència dels individus, l'EF esdevé més important, perquè té capacitat per resoldre aquesta manca d'activitat física que impossibilita el degut benestar de l'individu. I nosaltres, o siga, jo, en seré en part responsable el dia de demà.
A més, m'agradaria que com a doncent, despertar com a mínim l'interés dels meus alumnes pel món de l'EF, suministrant-los petites dosis de tot el que he aprés. M'agradaria fer classes variades, explotant tot el ventall de possibilitats de l'EF; m'agradaria fer classes participatives, on tothom puga aprendre d'acord amb les seues possibilitats i puga desenvolupar tot el seu potencial; i, en definitiva, que tothom aprenga i s'ho passe bé alhora.
Una d'aquestes espurnes ha sigut sempre l'entorn físic pel que m'he vist envoltat. Des de sempre he viscut a un poble, sempre a una casa (planta baixa) i en carrers poc transitats.
La primera casa es trobava als afores del poble, enfront d'una antiga fàbrica de tèxtil. El barri estava format per cases construides per als aleshores treballadors de la manufactura, amb carrers amples, rectes i perpendiculars. A més, un carrer més enllà de ma casa començava, amb un barranquet, la serra. Aquest barranquet i els carrers del barri van ser els meus primers escenaris de jocs. La tranquilitat d'aquests entorns ens permitia als amics, a mon germa i a mi jugar i practicar esport.
A més, cada cap de setmana amb la família anàvem a una caseta en la serra i allí continuàvem els nostres jocs.
La major part dels jocs d'aquella època eren motrius. Camejar la serra, fer bots entre les pedres dels barrancs, jugar a la pilota, donar-li voltes a la fàbrica amb bici o monopatí, etc. També jugàvem amb els legos, o els playmobil, o a jocs de taula. Però, els meus predilectes eren els de cremar adrenalina.
Més tard ens vam mudar a una casa (també planta baixa) en un atzucac que moria al peu d'un altre barranc. Açò ens permetia seguir amb els nostres jocs i aventures: jugar al tennis, al frontó contra la paret de casa, explorar el barranc amb el nostre gos, etc.
Una altra espurna va ser l'actitud dels meus pares, que m'animaven a fer esport i exercici, conscients dels seus beneficis. Arribada certa edat, els meus pares em van proposar de practicar a un club algun esport, el que jo vulguera; i jo vaig estar encantat.
Aquesta va ser una altra espurna. Almenys al principi, practicar algun esport en un club es va convertir en un dels meus millor passatemps. Al llarg de la meua vida he practicat, bàsicament, atletisme, natació, tennis, bàsquet i judo. A part de molts altres esport d'una manera més lliure com els esports en la naturalesa. En general, els meus entrenadors em van ajudar a tenir una visió positiva i agradable de l'esport que em perseguiria fins i tot en els mals moments de les lessions i les desmotivacions.
Per altra banda, l'escola va ser un escenari amb aspectes positius i aspectes negatius. Als esbarjós seguíem, tots els amics, preferints els jocs motrius a qualsevols altres. El problema estriva en què les classes d'EF eren habitualment massa semblants als esbarjós, però amb professor al davant. No recorde que em marcaren massa. Això sí, passar-ho bé, sempre; però a quin preu? L'únic parèntesi positiu va ser de l'etapa preescolar, on feiem un classe denominada Psicomotricitat, que era una passada, on apreníem amb i a través del moviment.
Els dos últims anys de primària i la secundària van ser una altra cosa. Vam passar a l'institut i vam tenir nous professors. Un dels aspectes que més em va marcar de l'etapa a l'institut va ser el professor d'EF. Amb ell, vaig aprendre que l'EF havia de ser una assignatura al nivell de les restants. I no perquè ell es palplantara el primer dia i diguera en to seriós: “l'EF és una assignatura tan important com les altres”. Ens va exigir treball i feina a l'alçada de les matemàtiques, ens va fer suar literalment i figuradament, i ens va obligar a assaborir per primera vegada un aprovat en EF. Però no solament això, vam assentar les bases de moltes de les coses que avui a la nostra carrera aprenem. Vam aprendre sobre esports individuals, amb oponent, colectius; esports en el medi natural, danses, expressió corporal i aeròbic; aspectes bàsics sobre el cos humà i l'exercici físic; sobre aspectes relacionats amb l'ètica esportiva; etc.
Aleshores no m'adonava de la importància d'aquest professor, però ara sóc més capaç de veure-ho. Tampoc és que ell fóra perfecte. Ara més que mai, tinc capacitat crítica i puc veure errors o aspectes que jo faria d'una altra manera o milloraria; però jo em quede amb la forma en què ens va motivar i en el respecte que tenia per la matèria del seu treball.
Acabada la secundària, no savia quin camí prendre. M'interessava l'EF i el periodisme. Fins i tot vaig fer les proves físiques a Xest, pero vaig acabar decidint-me pel periodisme. Dos anys més tard, deixava els estudis de periodisme més convençut que mai de fer la carrera d'EF: volia dedicar-me a una cosa, ja no que m'agradara, sino que m'apassionara.
Aquí començaria veritablement la meua relació amb l'EF. Quan comences una carrera, siga quina siga, comences sec i poc a poc vas recuperant la vista. Jo encara estic recuperant la vista, encara veig borrós. Pero algunes coses he aprés que m'han dut a tenir una espècia de visió general del què podem fer l'EF i jo per la gent.
Hem d'aportar-li a l'individu, des de la nostra branca del coneixement, les ferramentes per formar una persona integral, que tinga uns coneixements bàsics tan de matemàtiques, història, llengua, física, etc, com de EF. Perquè si les matemàtiques estan a tot arreu -des de fer comptes de les despesses fins als logaritmes que regeixen el creixement de les plantes-, l'EF és un pilar que pot aporta a la nostra societat salut, benestar, diversió i educació.
En una societat en què l'exercici físic no forma part de les necessitats de supervivència dels individus, l'EF esdevé més important, perquè té capacitat per resoldre aquesta manca d'activitat física que impossibilita el degut benestar de l'individu. I nosaltres, o siga, jo, en seré en part responsable el dia de demà.
A més, m'agradaria que com a doncent, despertar com a mínim l'interés dels meus alumnes pel món de l'EF, suministrant-los petites dosis de tot el que he aprés. M'agradaria fer classes variades, explotant tot el ventall de possibilitats de l'EF; m'agradaria fer classes participatives, on tothom puga aprendre d'acord amb les seues possibilitats i puga desenvolupar tot el seu potencial; i, en definitiva, que tothom aprenga i s'ho passe bé alhora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada