1.10. Comenta la metáfora del cuerpo-máquina y su relación con la educación física. Pon un ejemplo de cuerpo máquina y de lo contrario.
Aquesta metàfora relaciona la morfologia i el funcionament corporal amb una màquina. La principal conseqüència d’aquesta metàfora és que el cos es concep com un instrument d’acció motriu, i per tant, com a objecte en moviment pot ser observat, controlat, analitzat i mesurat quantitativament. Aleshores el cos es converteix en una ferramenta que és valorada per la seua eficiència i eficàcia en el moviment. D’aquesta manera, es marginen indirectament altres aspectes del cos i del moviment menys objectivables. Aquesta visió tecnocràtica del moviment no arriba a explicar el cos i el moviment en tota la seua complexitat, que inclou factors psicosocials, afectius, culturals i fins i tot polítics i econòmics.
Aquesta concepció s’ha convertit en l’hegemònica de l’Educació Física. En aquesta disciplina es posa l’ènfasi en la comprensió purament anatòmico-fisiològica de cos humà, en la eficacia i la eficiència motriu, en la medició de resultats i la preocupació per la millora en la execució tècnica i en la condició física. La preocupació per la dimensió vivencial dels alumnes queda en segon pla. A l’igual que la relació bidireccional de cos-societat. Aquesta hegemonia es pot veure reflectida en la forma d’avaluar els alumnes, en què predominen els tests físics i les valoracions de les aptituts, i en què no es té tant en compte les dimensions estètiques i morals. El moviment no sols ha de ser considerat com un instrument d’acció sino també com un experiència personal en un determinat context social, històric i cultural. Aquestes tres dimensions –instrumental, vivencial i sociocultural- estan o deurien d’estar íntimament relacionades, dotant-se mútuament i dialècticament de significat.
Com a exemple de cos-màquina posaré un que se’m va quedar gravat a la memòria. És sobre l’època en què Miguel Indurain guanyava tots els tours sense esforç aparent, sense “símbols de debilitat humana”. Deien els comentaristes d’aleshores que Gianni Bugno, incapaç de superar al navarrés ni de trobar-li cap debilitat, se li apropava i li deia: “moto moto moto”. Per a Bugno, Indurain era un màquina.
El contrari d’un cos-màquina no sé exactament el què és. Jo posaré un exemple que no faça referència a un cos-màquina. Per exemple, un mim. Aquest personatge no concep el moviment com l’expressió de l’eficàcia o l’eficiència o el rendiment, sinó com un mitjà per transmetre sentiments i emocions, com poden ser la tristesa, l’alegria, el cabreig, etc. S’aproparia més a una concepció vivencial de la corporeitat.
Aquesta metàfora relaciona la morfologia i el funcionament corporal amb una màquina. La principal conseqüència d’aquesta metàfora és que el cos es concep com un instrument d’acció motriu, i per tant, com a objecte en moviment pot ser observat, controlat, analitzat i mesurat quantitativament. Aleshores el cos es converteix en una ferramenta que és valorada per la seua eficiència i eficàcia en el moviment. D’aquesta manera, es marginen indirectament altres aspectes del cos i del moviment menys objectivables. Aquesta visió tecnocràtica del moviment no arriba a explicar el cos i el moviment en tota la seua complexitat, que inclou factors psicosocials, afectius, culturals i fins i tot polítics i econòmics.
Aquesta concepció s’ha convertit en l’hegemònica de l’Educació Física. En aquesta disciplina es posa l’ènfasi en la comprensió purament anatòmico-fisiològica de cos humà, en la eficacia i la eficiència motriu, en la medició de resultats i la preocupació per la millora en la execució tècnica i en la condició física. La preocupació per la dimensió vivencial dels alumnes queda en segon pla. A l’igual que la relació bidireccional de cos-societat. Aquesta hegemonia es pot veure reflectida en la forma d’avaluar els alumnes, en què predominen els tests físics i les valoracions de les aptituts, i en què no es té tant en compte les dimensions estètiques i morals. El moviment no sols ha de ser considerat com un instrument d’acció sino també com un experiència personal en un determinat context social, històric i cultural. Aquestes tres dimensions –instrumental, vivencial i sociocultural- estan o deurien d’estar íntimament relacionades, dotant-se mútuament i dialècticament de significat.
Com a exemple de cos-màquina posaré un que se’m va quedar gravat a la memòria. És sobre l’època en què Miguel Indurain guanyava tots els tours sense esforç aparent, sense “símbols de debilitat humana”. Deien els comentaristes d’aleshores que Gianni Bugno, incapaç de superar al navarrés ni de trobar-li cap debilitat, se li apropava i li deia: “moto moto moto”. Per a Bugno, Indurain era un màquina.
El contrari d’un cos-màquina no sé exactament el què és. Jo posaré un exemple que no faça referència a un cos-màquina. Per exemple, un mim. Aquest personatge no concep el moviment com l’expressió de l’eficàcia o l’eficiència o el rendiment, sinó com un mitjà per transmetre sentiments i emocions, com poden ser la tristesa, l’alegria, el cabreig, etc. S’aproparia més a una concepció vivencial de la corporeitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada