Una de les qüestions que m'he plantejat resoldre és la que a continuació ve, sobre les distintes corrents que influeixen en la construcció del camp de coneixement de l'Educació Física escolar. L'he escollit perquè no sabia com encarar-la. Ni amb els apunts de classe. Així que, obviant els apunts, he desenvolupat una resposta basada en l'article de J.L. Hernández de les lectures de classe, per la qual cosa no s'adapta exactament al què es diu als apunts (no parle ni del circ ni d'esports alternatius). De totes formes, segons qui ens explique les corrents d'influència, aquestes seran unes o altres, així que confie en què aquesta ens puga valdre com a resposta.
1.1. Describe brevemente la evolución de las corrientes que influyen en la construcción del campo de conocimiento de la educación física escolar, explicando la influencia relativa de cada una de ellas en el currículum actual.
L’educació física s’ha vist influenciada per distintes corrents.
En primer lloc, i per raons cronològiques, destacarem la gimnàstica sueca, caracteritzada per l’estatisme, la falta de creativitat i d’aportación individual, les formacions geomètriques semblants a les militars i les respostes motrius mecanitzades a veu de comandament. La concepció sueca permetia als pocs professionals de l’educació física atendre a un elevat nombre de xiquets i xiquetes amb un sistema gimnàstic orientat a la compensación i correcció de deficiències de desenvolupament, posturals i de salud en general. Aquesta corrent es va constituir en hegemònica a principis del s.XIX gràcies a la seua influència en la formación de professors en tota Europa. Avui dia es la corrent amb menys influència en el currículum actual, encara que potser no tant per a alguns professors.
L’esport és una altra corrent que ha influenciat i encara té molta influència en l’educació física. Com a mitjà de l’educació física apareix al s.XIX de la mà de Thomas Arnold; també va influenciar la restauración dels JJOO moderns. L’esport sorgeix de la progressiva transformación de jocs tradicionals i des de la seua aparició en les escoles angleses va tenir una forta funció moralitzadora. Però l’espectacularitat de les grans competicions, més que la inclusió de l’esport en els col·legis anglesos, va ser el que va determinar la seua introducción progressiva en els currículums escolars dels països no anglosaxons. El fet que l’esport no siga originàriament un producte educatiu fa que la seua introducción a l’escola es faça sempre com un mimetisme de l’esport d’adults, i més encara de l’esport d’elit i de l’esport espectacle. Aquesta construcción de l’esport en l’escola continua molt present en les formes d’actuar de professors de diferents països, que busquen el prestigi de la institución i el personal a través de la victòria en les competicions esportives, fet que influeix en la configuració d’un currículum real que assimila l’educació física amb una part: l’esport.
Una altra corrent podria denominarse de la condició física. Apareix al s.XX sota la conjunció dels denominats Moviments Gimnàstics. Per un lloc les diferents manifestacions científiques que tractaven d’assentar les bases anatòmiques i fisiològiques del moviment humà; i per un altre lloc, el “métode natural” de Hebert, que reclamava una educació física natural, utilitària, que s’oposava tant als moviments artificials i abstractes de la gimnàstica com als excessos de l’esport. Aquesta corrent, que associa la condició física a una idea reduccionista de la salut, pel que fa a la seua acepció purament física i objectiva, té avui dia una gran influència i amenaça amb convertir l’educació física en una recepta higiènica i de salut.
La psicomotricitat, que com a tendència educativa va sorgir a França a finals de la dècada dels 50, és una de les altres corrents d’influència de l’educació física. El seu origen, lligat a les investigacions sobre transtorns de personalitat i/o de l’aprenentatge, va ubicar aquesta corrent en l’àmbit de la reeducació, del que posteriorment es transferiria a l’educació en general. A més, la psicomotricitat va ser ben rebuda en l’àmbit de l’educació física perquè millorava el seu estatus (per la seua relació amb la medicina i la psicologia, i per la metàfora del “cos pensant” o de l’educació intelectual per mitjà del movimento corporal). La influència d’aquesta corrent destaca per ser la hegemònica en el nivell d’educació infantil, però no en els altres.
L’expressió corporal sorgeix, vora els anys 60, en la confluència de la gimnàstica, la música i el teatre. L’ènfasi en les capacitats rítmico-expressives a través del moviment serà el punt de partida d’aquesta nova corrent de l’educació física. La seua influència es va veure minvada pel sentiment de la desnaturalització de l’individu per la societat, fet que va provocar per un costat l’automarginació dels sectors més crítics i, per un altre costat, la comercialització i neutralització revolucionària de les tècniques d’expressió corporal. Avui dia, i a pesar de que es reconeix la seua importància dins el currículum, segueix sent un àrea considerada secundària o marginada.
En primer lloc, i per raons cronològiques, destacarem la gimnàstica sueca, caracteritzada per l’estatisme, la falta de creativitat i d’aportación individual, les formacions geomètriques semblants a les militars i les respostes motrius mecanitzades a veu de comandament. La concepció sueca permetia als pocs professionals de l’educació física atendre a un elevat nombre de xiquets i xiquetes amb un sistema gimnàstic orientat a la compensación i correcció de deficiències de desenvolupament, posturals i de salud en general. Aquesta corrent es va constituir en hegemònica a principis del s.XIX gràcies a la seua influència en la formación de professors en tota Europa. Avui dia es la corrent amb menys influència en el currículum actual, encara que potser no tant per a alguns professors.
L’esport és una altra corrent que ha influenciat i encara té molta influència en l’educació física. Com a mitjà de l’educació física apareix al s.XIX de la mà de Thomas Arnold; també va influenciar la restauración dels JJOO moderns. L’esport sorgeix de la progressiva transformación de jocs tradicionals i des de la seua aparició en les escoles angleses va tenir una forta funció moralitzadora. Però l’espectacularitat de les grans competicions, més que la inclusió de l’esport en els col·legis anglesos, va ser el que va determinar la seua introducción progressiva en els currículums escolars dels països no anglosaxons. El fet que l’esport no siga originàriament un producte educatiu fa que la seua introducción a l’escola es faça sempre com un mimetisme de l’esport d’adults, i més encara de l’esport d’elit i de l’esport espectacle. Aquesta construcción de l’esport en l’escola continua molt present en les formes d’actuar de professors de diferents països, que busquen el prestigi de la institución i el personal a través de la victòria en les competicions esportives, fet que influeix en la configuració d’un currículum real que assimila l’educació física amb una part: l’esport.
Una altra corrent podria denominarse de la condició física. Apareix al s.XX sota la conjunció dels denominats Moviments Gimnàstics. Per un lloc les diferents manifestacions científiques que tractaven d’assentar les bases anatòmiques i fisiològiques del moviment humà; i per un altre lloc, el “métode natural” de Hebert, que reclamava una educació física natural, utilitària, que s’oposava tant als moviments artificials i abstractes de la gimnàstica com als excessos de l’esport. Aquesta corrent, que associa la condició física a una idea reduccionista de la salut, pel que fa a la seua acepció purament física i objectiva, té avui dia una gran influència i amenaça amb convertir l’educació física en una recepta higiènica i de salut.
La psicomotricitat, que com a tendència educativa va sorgir a França a finals de la dècada dels 50, és una de les altres corrents d’influència de l’educació física. El seu origen, lligat a les investigacions sobre transtorns de personalitat i/o de l’aprenentatge, va ubicar aquesta corrent en l’àmbit de la reeducació, del que posteriorment es transferiria a l’educació en general. A més, la psicomotricitat va ser ben rebuda en l’àmbit de l’educació física perquè millorava el seu estatus (per la seua relació amb la medicina i la psicologia, i per la metàfora del “cos pensant” o de l’educació intelectual per mitjà del movimento corporal). La influència d’aquesta corrent destaca per ser la hegemònica en el nivell d’educació infantil, però no en els altres.
L’expressió corporal sorgeix, vora els anys 60, en la confluència de la gimnàstica, la música i el teatre. L’ènfasi en les capacitats rítmico-expressives a través del moviment serà el punt de partida d’aquesta nova corrent de l’educació física. La seua influència es va veure minvada pel sentiment de la desnaturalització de l’individu per la societat, fet que va provocar per un costat l’automarginació dels sectors més crítics i, per un altre costat, la comercialització i neutralització revolucionària de les tècniques d’expressió corporal. Avui dia, i a pesar de que es reconeix la seua importància dins el currículum, segueix sent un àrea considerada secundària o marginada.
Font: Hernández Álvarez, J.L. (1996). La construcción histórica de la Educación Física: el currículum de la LOGSE, ¿una nueva definición de la educación física escolar?, Revista de educación.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada