MAL D'ESCOLA de Daniel Pennac

No sé ben bé perquè, però des què vaig fer el comentari de text de "Mal d'escola", tinc una necessitat irrebutjable de compartir-lo amb la gent. Crec que aquesta emoció és similar a la que va tenir Daniel Pennac quan va escriure el seu llibre. Crec que parla d'una cosa de la que tothom és un especialista. Està clar que Pennac li dóna el toc d'una persona forjada i madura, però al mateix temps té un accent d'alumne escolar que et captiva. I a tu, com a estudiant, t'apropa a ell i a la figura del professor. És molt millor que un llibre o un article farragòs sobre la teoria crítica i els problemes de la ideologia en el currículum; per exemple.

Abans que llegiu el meu comentari de text, voldria explicar algunes cosetes.

Crec que no sóc l'única persona que s'ha quedat amb ganes d'explicar més coses sobre el llibre i sobre la nostra vida. Tots amb els qui he parlat hem apurat -i sobrepassat- el límit de paraules per al comentari. Crec que aquesta vegada no ha sigut un problema de síntesi de les idees. No, no. Crec que ha sigut l'emoció d'explicar les nostres històries i les nostres reflexions. Cadascú de nosaltres s'ha sentit identificat -o ha identificat- en alguna de les historietes de Pennac. I a més, saber que algú ens les va a llegir ens delecta. Trencar el cercle de mentides i de pors de l'escola. Com quan Pennac conta la història de la mare que encobreix al seu fill davant de la directora de l'escola i resulta que el xicot era al lavabo. Magnífic!

D'una cosa de la que em penedisc és de no haver fet cap comentari de les pel·lícules per enllaçar-ho amb el llibre (aquí Priego ho ha fet molt bé). De totes maneres, com la meua idea és donar-li continuïtat al bloc, ja ho faré en un futur vinent.

L'altra cosa que volia explicar abans del meu comentari era per què he escollit per al treball el llibre de Pennac en compte del de F. Savater ("El valor de educar"). No és que Savater em caiga mal -que podria ser-ho-. No vull desmerèixer la seua obra -molt bona per cert- per discrepàncies que no venen a compte. El fet d'escollir "Mal d'escola" ha sigut per l'originalitat de la seua proposta i per la tesi que recolza: per ajudar al "cranque", el millor és entendre el seu estat d'ignorància; i la millor manera d'entendre el seu estat d'ignorància és haver-ne sigut un d'ells. Quanta raó! Jo estic amb Pennac, un sol professor et pot salvar de l'illa deserta de la ignorància.

Benvinguts Robinsons Crusoe!

Títol: MAL D'ESCOLA

Autor: Daniel Pennac


Editorial: Empúries

Any d'edició: 2008

Traductor: Joan Casas

COMENTARI DE TEXT

Mai he canviat de col·legi. Sempre hem sigut el mateix grup de classe fins a la secundària i més. No conec cap company (o no company) de classe, per molt cranque que fóra, que saltara d'escola en escola com ho fan les abelles de flor en flor. A la meua classe, tots èrem fills i filles de treballadors de classe obrera. Mecànics, transportistes, bàrmans, carters, mestresses de casa, treballadors del tèxtil o la sabata, etc. Molts dels meus companys, per “caps de suro” que se'ls etiquetara, sempre van anar passant de curs en curs. Supose que els professors es deien: millor mantenir la unitat del grup, s'avenen molt bé; o millor no retardar la seua eixida al món laboral, algú haurà de fer d'escombriaire, no?

...

El que sí que he vist és pares i mares (aparentment) preocupades i d'altres no tant, pels seus cranques. Ara que sóc més gran, crec entendre -encara que només siga pels gests facials dels pares i mares dels meus amics cranques- que ja havien capitulat, que ja tenien decidit el futur del seu fill, i que ells, treballadors de jornades de 10 hores i comprenedors que l'escola no salvaria els seus xiquets (com no ho va fer amb ells), no tenien ni forces, ni coneixement (si d'això se'n pot tenir), ni temps per canviar la situació.

...

Però sempre escoltarem, de boca de no sé quina mare, que el Pepet, aquell gandulot i pillastre fill de la Paquita, està estudiant una carrera. Veges com canvien les coses! Una de les concepcions més errònies que han habitat el meu cap, encara que fóra quan només era menut i per poc temps, és que “tots” els cranques acaben de peons. A poc a poc, m'he meravellat de veure com “mals estudiants” tenien inquietuds, interessos i coneixements que no es corresponien amb l'estereotip que ocupaven. Arran d'açò, vaig començar a pensar que l'escola no pot donar (i ni ho intenta) els estímuls individuals necessaris per a cadascú, menys que siga rascar boletes amb un furgadent. Què tots hem de ser bons en les matemàtiques, la història o el coneixement del medi de l'escola? Aquí és on ha d'aparèixer la figura del professor o professora que ha de veure el que no pareix. Conec un excranque que ara estudia Belles Arts. El pallús només es dedicava a dibuixar còmics. És el que més li agradava. Què pot fer una persona així a l'escola? Suspendre (quin fàstic de paraula!).

...

El meu cas o el cas anterior. Quina diferència hi ha? Tant se'n fot. Tot i les nostres vides, com les dels presoners, estan prou lligades a una institució, i per força d'allí han d'eixir els millors i pitjors alumnes, futurs bons i roïns pares i mares, (i nous … presidents del govern), etc. O alguna cosa bona té l'escola o es que la naturalesa s'obri camí (com a Jurassic Park).

...

Si jo no haguera jugat, avui no seria ningú. És més, de major vull ser un nen. Quina mania en comparar la maduresa amb no jugar. A prendre per cul!

...

En el moment que a un suposat “mal alumne” el fan creure que és de veres un mal alumne, ja li han tallat les ales. L'alcohol, el tabac, com el seu pare; el gandulejar, el vandalisme, per distreure's d'un no futur. La passió inconscient pel fracàs.
Odie els professors i els pares i mares que sentencien els seus fills. Acceptar i passar pàgina sobre la mostra del seu fracàs?

...

El poder de la història: repetir-se. Estudies que les guerres són dolentes, però la història és poderosa i te'n posa una altra a les nàpies. Què hem après? Torne enrere en el temps i veig als meus companys i cada cop s'assemblen més als seus pares i mares. La història es repeteix. Avance en el futur i veig els meus companys, arrepentits de no haver estudiat i dient-li als seus fills que ho facen per tenir un futur millor. Un futur millor? No li exigisques tanta pressió a un nen que només vol jugar! Mare de déu, com no li vaja bé a l'escola l'enfonsaràs. No projecteu les vostres pors i fracassos en els vostres fills. Positivem el nostre llenguatge, d'acord? Jo dic, gaudiu!

...

Estàs on esperaves estar? On t'imaginaves a dia d'avui? I els teus companys, quina història tenen? En quin escenari transconrre?

...

Només un comentari. Daniel Pennac diu “...aquests homes i aquestes dones s'hauran passat un o més anys de la seva joventut aquí, asseguts davant nostre. I no és pas poca cosa, un any d'escola malmès és l'eternitat dins un pot de vidre”. Efectivament. Quantes hores passem o hem passat a l'escola? Si alguna cosa mínima esperem d'un professor és que s'esforce per nosaltres. Una bona funció de l'escola moderna seria fer que els alumnes se sentiren volguts. Pense i pense, i reconec que l'escola els ha sigut de vegades molt hostil als cranques. De totes formes, també ha sigut una presó que ens ha alliberat dels mals de l'exterior; com ho pot ser la família. I un professor que ens evadeix d'aquesta manera, ens està revifant, com una espècie d'ONG: no salvará el món, però sí a unes quantes persones. L'escola pot esdevenir la nostra llar.

...

“...cal deixar de brandar-hi el passat com una vergonya i el futur com un càstig.”

...

Recorde, encara que em fa mal, quan vaig començar a desconnectar de les classes, a deixar d'atendre i al mateix temps a deixar de comprendre i d'aprendre. Va haver un moment en què em vaig convertir en un tòfol, en un manèlic. De sobte, vaig tenir la sensació hiperrealista de què el futur s'esborrava, i el que és pitjor, no m'importava, només sentia impotència. I després passivitat. Coses excessivament desagradables es coïen a casa i el meu refugi eren els companys de classe i escoltar música amb els cascos. Cada vegada que veig algú que s'aliena d'aquesta manera m'entra un ai! al cor. Del suicidi emocional ningú en parla, però tothom l'ha patit.

...

Per què si el que ens agrada i motiva no es troba al currículum escolar ens acusen de somiatruites? Perquè si seguim somiant no tindrem un “bon treball”. És sabut, els somiatruites es queden sense truita. La resta ensorrarem els nostres somnis i estudiarem i estudiarem. Després treballarem i treballarem. I de tant en tant, si encara tenim un xiquet en l'esperit, direm: “deixam ser una mica romàntic”.
La cultura escolar està travessada per la societat en què vivim. Serveix de filtre social.
Un fracàs escolar no és igual a un mal estudiant ni a un fracàs en la vida, però s'assemblem molt. La majoria de vegades coincideixen. És una pena. Però quan un se salva, paga la pena.

...

Recorde la primera volta que em vaig sentir un cranque total. No vull parlar de professors ni de matèries que despertaren en mi interès. Vull parlar d'aquella impotència davant del maleït sistema dièdric. Tot i la meua notable capacitat espacial, no vaig ser capaç de comprendre'l. Vaig mimetitzar la forma de representar un punt i una recta, de desenvolupar diversos poliedres, etc. però mai ho vaig copsar. Un cranque total.

Esteve Cánovas

FI

L'última cosa que volia dir és que m'agradaria penjar aquí els comentaris de texts dels companys i companyes. Seria una passada llegir tots els vostres comentaris de text, siga quin siga el llibre -"Mal d'escola" o "El valor d'educar". Ja sabeu, si a algú li agrada la idea, que em passe el seu comentari i jo el pujaré al meu blog.

Bona nit i cresol!