1.2. ¿Cuál es la concepción hegemónica del cuerpo y el movimiento en la educación física? Justifica tu respuesta
La concepción hegemònica del cos és la del cos utilitari, relacionada amb la concepció del moviment filosòfico-científica. Aquestes concepcions destaquen per separar el cos en dos: una part material (físic, cos) i una inmaterial (l’esperit, la ment). Com a conseqüència, separa la realitat anatòmico-fisiològica de la realitat mental-espiritual. Se li atorga un paper de dependència i subordinació de la primera sota la segona. Aquestes concepcions concebeixen el cos com un objecte dividit en sistemes: locomotor, reproductiu, digestiu, etc. En què totes les persones tenim els mateixos sistemes i per tant tots sóm iguals. El cos esdevé un objecte, un recipient que es fa malbé en el temps, corruptible, però que també pot ser millorat. El seu estudi i comprensió està basada en la indagació de la materialitat (anatòmica, bioquímica, etc.) i la funcionalitat (fisiologia, biomecànica, etc.) del ser humà.
Hi ha un metàfora que exemplifica molt bé aquestes concepcions: el cos-màquina. Aquesta metàfora relaciona la morfologia i el funcionament corporal amb una màquina. La principal conseqüència d’aquesta metàfora és que el cos es concep com un instrument d’acció motriu, i per tant, com a objecte en moviment pot ser observat, controlat, analitzat i mesurat quantitativament. Aleshores el cos es converteix en una ferramenta que és valorada per la seua eficiència i eficàcia en el moviment. D’aquesta manera, es marginen indirectament altres aspectes del cos i del moviment menys objectivables. Aquesta visió tecnocràtica del moviment no arriba a explicar el cos i el moviment en tota la seua complexitat, que inclou factors psicosocials, afectius, culturals i fins i tot polítics i econòmics.
Aquesta concepció s’ha convertit en l’hegemònica de l’Educació Física. En aquesta disciplina es posa l’ènfasi en la comprensió purament anatòmico-fisiològica de cos humà, en la eficacia i la eficiència motriu, en la medició de resultats i la preocupació per la millora en la execució tècnica i en la condició física. La preocupació per la dimensió vivencial dels alumnes queda en segon pla. A l’igual que la relació bidireccional de cos-societat. Aquesta hegemonia es pot veure reflectida en la forma d’avaluar els alumnes, en què predominen els tests físics i les valoracions de les aptituts, i en què no es té tant en compte les dimensions estètiques i morals. El moviment no sols ha de ser considerat com un instrument d’acció sino també com un experiència personal en un determinat context social, històric i cultural. Aquestes tres dimensions –instrumental, vivencial i sociocultural- estan o deurien d’estar íntimament relacionades, dotant-se mútuament i dialècticament de significat.
La concepción hegemònica del cos és la del cos utilitari, relacionada amb la concepció del moviment filosòfico-científica. Aquestes concepcions destaquen per separar el cos en dos: una part material (físic, cos) i una inmaterial (l’esperit, la ment). Com a conseqüència, separa la realitat anatòmico-fisiològica de la realitat mental-espiritual. Se li atorga un paper de dependència i subordinació de la primera sota la segona. Aquestes concepcions concebeixen el cos com un objecte dividit en sistemes: locomotor, reproductiu, digestiu, etc. En què totes les persones tenim els mateixos sistemes i per tant tots sóm iguals. El cos esdevé un objecte, un recipient que es fa malbé en el temps, corruptible, però que també pot ser millorat. El seu estudi i comprensió està basada en la indagació de la materialitat (anatòmica, bioquímica, etc.) i la funcionalitat (fisiologia, biomecànica, etc.) del ser humà.
Hi ha un metàfora que exemplifica molt bé aquestes concepcions: el cos-màquina. Aquesta metàfora relaciona la morfologia i el funcionament corporal amb una màquina. La principal conseqüència d’aquesta metàfora és que el cos es concep com un instrument d’acció motriu, i per tant, com a objecte en moviment pot ser observat, controlat, analitzat i mesurat quantitativament. Aleshores el cos es converteix en una ferramenta que és valorada per la seua eficiència i eficàcia en el moviment. D’aquesta manera, es marginen indirectament altres aspectes del cos i del moviment menys objectivables. Aquesta visió tecnocràtica del moviment no arriba a explicar el cos i el moviment en tota la seua complexitat, que inclou factors psicosocials, afectius, culturals i fins i tot polítics i econòmics.
Aquesta concepció s’ha convertit en l’hegemònica de l’Educació Física. En aquesta disciplina es posa l’ènfasi en la comprensió purament anatòmico-fisiològica de cos humà, en la eficacia i la eficiència motriu, en la medició de resultats i la preocupació per la millora en la execució tècnica i en la condició física. La preocupació per la dimensió vivencial dels alumnes queda en segon pla. A l’igual que la relació bidireccional de cos-societat. Aquesta hegemonia es pot veure reflectida en la forma d’avaluar els alumnes, en què predominen els tests físics i les valoracions de les aptituts, i en què no es té tant en compte les dimensions estètiques i morals. El moviment no sols ha de ser considerat com un instrument d’acció sino també com un experiència personal en un determinat context social, històric i cultural. Aquestes tres dimensions –instrumental, vivencial i sociocultural- estan o deurien d’estar íntimament relacionades, dotant-se mútuament i dialècticament de significat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada