PER QUÈ NO M'AGRADA ANAR A L'ESCOLA?

O la divergència entre les institucions educatives i la meua naturalesa animal.

Vos heu preguntat alguna vegada si vos agradava anar a l'escola? Jo sí; i supose que vosaltres tantes vegades com jo. Quan m'he preguntat si m'agradava anar a l'escola, sempre he sabut la negativa de la resposta, encara que lluitava a dins meu perquè no fóra així. Hi ha un pensament hegemònic sobre les virtuts de l'escola. I a mi m'afecta. Per a mi són "presuposicions". Les preguntes pertinents i que mai m'havia plantejat seriosament són:

-Per què no m'agrada anar a l'escola?
-i per què m'ha d'agradar anar a l'escola? (o què té l'escola per què m'haja d'agradar?)

Partisc d'una concepció negativa de l'escola perquè aquest pensament és producte dels meus sentiments, i el reconec, irremeiablement, com a veritable: no m'agrada anar a l'escola. Mentre, no sé trobar a dins de mi un sentiment personal sobre com d'agradable és anar a l'escola. I contestant la segona pregunta, la resposta sempre ha sigut: l'escola és bona, per tenir un futur millor, per no ser un "cranque", etc, i tantes coses per l'estil que em produeixen erupcions i vòmits mentalment fastigosos. Quina relació poden tenir aquestes respostes incoherents, que no et permeten conjugar l'obligació amb la diversió?

Aleshores, per què no m'agrada anar a l'escola? Si fóra un sociòleg probablement construiria una bateria de possibles variables i passaria una enquesta. L'opció més votada seria la resposta correcta?

Jo crec que podem construir moltes respostes a aquesta pregunta des de l'àmbit científic. Però aquestes no són les respostes que jo busque. Jo busque la meua resposta. La resposta que només podria sorgir del cor d'una persona, dels seus sentiments, de les seues percepcions i emocions, que només podria sorgir si aquesta persona parlara amb algú que l'escoltara de veritat -un bon amic, per exemple-. Per contestar-la, abans hauré de fer cas d'una sèrie d'antecedents.

-Què és l'escola?
-És necessari educar?
-Per què eduquem?

L'escola és una més de les invencions de la nostra ment. Com la poesia. Educar és un verb que té sentit al llarg de tota l'evolució de la humanitat i del món animal. Per contra, el terme escola és una invenció fruit de l'èsser humà. Aquestes invencions que ens separen del món animal són les que ens creen tots els conflictes.

La mort l'hem convertit en assassinat. La necessitat de menjar en gula. La necessitat de perpetuació de l'espècie humana en luxúria i amor. L'instint de supervivència que era la nostra espenta per aprendre, l'hem convertit en l'escola.

Hem desnaturalitzat, des d'un punt de vista biològic, la nostra motivació per la vida. Ja no aprenem perquè hem de sobreviure. Ja no sobrevivim. Vivim. Ja no aprenem.

Els nostres avantpassats cavernícoles sabrien respondre perfectament per a què els servia aprendre. Nosaltres, contemporanis, trobem dificultats per establir la importància d'aprendre. Aquesta necessitat s'ha deslligat dels seus propòsits naturals o animals.

Ara ho veureu més clar. Un nen no sap perquè ha d'anar a l'escola. Però tampoc sap perquè ha d'anar a l'institut un adolescent. I tampoc sap un pre-adult perquè ha d'anar a la universitat. Home! És clar! Per llaurar-nos un futur millor!

A pesar d'aquesta contestació, que és una resposta que intuïm però que no sentim com la necessitat de pixar, no acabem de trobar una connexió instintiva, natural, animal, que ens motive a aprendre, a passar per aquestes institucions i menjar-nos el món el dia de demà. Trobes que és un camí marcat d'avantmà, molt llarg, molt llarg, i què no saps molt bé on et du. El més probable és que en el fons sàpigues que no t'agrada, que preferiries aprendre les coses d'una altra manera.

T'agradaria trobar el món verge, com el van trobar els primers homínids pensants, i anar descobrint a poc a poc les meravelles del nostre món. Navegar lliurement pels mars, recòrrer els continents, travessar els rius, les serralades i els deserts.

En el mundo que imagino se cazarán alces en los bosques húmedos de los cañones que rodearán las ruinas del "Rockefeller Center". Se llevarán ropas de cuero que durarán toda la vida. Se trepará por lianas tan gruesas como mi muñeca que envolverán la torre "Sears". Y cuando se mire hacia abajo, se verán pequeñas figuras humanas machacando maíz y secando tiras de carne de venado en el asfalto de alguna gigantesca autopista abandonada.

Fight Club, Chuck Palahniuk.

Qui vol que el tanquen a un aula de seixanta metres quadrats, que el facen obrir un llibre i "xin pam pum"? Sempre he vist antinatural l'escola. Mata la vivacitat del nen, la llibertat amb la que naix. Un nen no pot estar cinc hores al dia assegut, cinc dies a la setmana, més o menys per a la resta de la seua vida acadèmica.



Ens hem d'alçar del seient i caminar. S'ha de trencar aquesta concepció de l'aula, de l'escola. Hem de canviar l'escola. Amb l'escola, li hem tret tota la gràcia a l'aprenentatge.

Possiblement aquest és el preu que té que tothom tinga dret a l'educació. Quina manera més fàcil d'aconseguir-ho que escolaritzant a tots els nens i nenes? Tots al corral!

Possiblement, l'Educació Física és l'única assignatura que se salva o que ho té més fàcil per salvar-se d'aquesta escola.

En definitiva, l'escola és una virtud per a la nostra civilització contemporània, però no per a la naturalesa humana. No m'agrada anar a l'escola, pero em veig obligat a suplir el meu instint de supervivència pels coneixements "útils" que em puga aportar aquesta institució "educativa". Tot i això:

Venid amigos,
no es tarde para buscar un mundo nuevo
pues sueño con navegar más allá del crepúsculo
y aunque ya no tengamos la fuerza que antaño movió cielos y tierra
somos lo que somos
un mismo temple de corazones heroicos
debilitados por el tiempo pero voluntariosos
para luchar, buscar y encontrar
y no rendirse.

El club de los poetas muertos